dilluns, 7 de novembre del 2005

La Tercera Mà

Molts canvis ha tingut La Tercera Mà desde el seus començaments... Alguns membres s'han dedicat a altres coses i s'han afegit de nous...
La Tercera Mà actualment esta composada per...

(per veure les imatges en tamany gran fes click a sobre)



I han format part de La Tercera Mà...

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Bé, avui dia 8 de novembre de 1923, començo a escriure el meu estimat i apreciat diari en el qual intentaré explicar les meves aventures i desventures que em vagin succeïnt al llarg dels dies. Primer de tot em presentaré:
Em dic Alice Montgomery i tinc 26 anys. He nascut i viscut a Escòcia amb els meus pares fins ara. El meu pare és un "magnate" de les finances europees i està "folrat de calès". Sóc filla única i sempre he tingut tot el què he volgut. Això no significa que hagi tingut una gran infància, ans el contrari. He estat una nena mimada i malcriada però alhora molt solitària. Els meus pares estaven molt ocupats viatjant i sempre he estat amb la meva nani Mildred. Actualment veig poc als meus pares i sovint, quan els veig, és perquè necessito quelcom d'ells. Sempre m'he relacionat amb gent de la meva mateixa condició social malgrat no he tingut grans amics rics. Els meus millors amics són uns nois que vaig conèixer a la universitat on jo estudiava història de l'art. Aquests varen entrar a la universitat gràcies a unes beques de ciències que varen guanyar. Els seus noms són Jason i Wallace "Willi" pels amics. Tots dos son irlandesos i varen estudiar a Escòcia. Érem els tres mosqueters de la Universitat de Livingspool i trèiem molt bones notes. Tothom ens mirava amb mala cara per això i ens feien boicot a la majoria de les festes a on anàvem.

Quan vaig acabar Història de l'art vaig decidir estudiar més i fer una altra carrera. El meu pare em passa una assignació mensual i encara visc al Montgomery Palace, per tant em podia permetre estudiar una mica més. Actualment estic fent tercer de carrera i em queden molt poques assignatures per ser arqueòloga professional. Sempre m'ha fascinat tot el món relacionat amb l'arqueologia egípcia i altres cultures semblants. Tinc passió per visitar museus i em fixo molt en els detalls de les escultures i d'altres troballes fetes a Egipte.
Actualment sóc membre de l'AEON society amb el senyor Mercer al capdevant. Actualment tinc molts bons contactes arreu del món. Un dels més anomenats és en Mike què és el "jefecillo" del FBI i és germà del meu gran amic "Willy".

Anònim ha dit...

Em dic Joe Mcloud tinc 32 anys i desde molt petit que visc en els molls de Chicago. De família treballadora i humil, era un nano normal. Amb un grup de xavals ens vam posar en alguns problemes, ja que vam començar a relacionar-nos amb els mafiosos del barri. Allà vaig aprendre força coses sobre com ser un lladre. Però al cap d'un temps, els mafiosos van ser detinguts i empresonats. Per casualitat o sort, uns quants dels nois vam evitar la detenció. Una mica més i anem tots al correccional! Vaig aprendre la lliçó, i vaig tornar a fer vida normal.

El meu pare i la meva mare són d'Escòcia, d'un petit poblet. Van emigrar cap a Chicago just després de casar-se. El pare va començar a treballar de jornaler al moll, però va anar prosperant i va acabar de capatàs. Va morir d'un accident laboral. La meva mare i àvia (de 98 anys!) viuen amb el meu únic germà, més petit que jo, que actualment regenta el negoci familiar, una tasca al port. De petits, ell era el més eixelebrat, però després de la mort del pare, va assumir el paper de cap de família. Amb tots els estalvis de la família, vam comprar el bar. Jo vaig abandonar la feina al port, i vaig començar a fer la viu viu.

Havia treballat al port, però ara em limito a fer de cambrer ocasionalment al bar familiar. Tothom pensa que sóc un bala perduda, que no tinc ofici ni benefici. Però jo tinc altres coses al cap que no pas fer de cambrer. Com a lladre, sóc força anàrquic. Robo a qui puc, però amb una selecció prèvia: normalment, només a la gent que em cau malament i té porus diners. No robaria mai a una família que em recordés a la meva (treballadors, pencaires...) però sí a un petit mafiós o prestamista. De la mateixa manera, quan tinc cal.lers, me'ls gasto sense gaires miraments: puc convidar a tot un bar, si em ve de gust, o ajudar a uns pidolaires.

Visc, al pis de sobre del bar, amb tota la família (àvia, mare, germà dona i tres nebots). Però desapareixo de tant en tant. Quan estalvio o "adquireixo" prous diners, em dedico a voltar sense rumb fix. Fins que se m'acaben els diners, i he de tornar al bar familiar.

Em moc en barris humils i treballadors, amb alguna incursió cap a barris més elegants quan sóc a Chicago. En algunes ocasions, he conseguit de viatjar fora de la ciutat, anant en tren en primera, però per tornar, sense diners, he hagut de fer d'ajuntar-me amb els rodamóns.


Sempre he tingut el somni de visitar a Escòcia, al poble d'origen, però no tinc prou cal.lers. Tinc pocs hobbys: anar a la boxa, les carreres... però sobretot, anar als pubs a beure cervesa.

En diferents ocasions he estat enamorat, però la cosa no ha funcionat mai. No estic casat, però vaig estar a punt (però la noia va morir d'una pulmonia).

Tinc molts coneguts, però cap amic amb el que pugui confiar plenament.

Tinc una gran amic el gos vell i ple de puces de la meva mare.

Un dia, quan tenia uns 25 anys, vaig trobar una maleta flotant al port. Era de nit i no hi havia ningú, així que la vaig obrir i hi havia material de lladre i el meu gadget, un cinturó amb tot d'eines per obrir panys. Encara no sé de qui era, només hi havia un nom: Mr. Blacksmith. ...

Vaig amagar la maleta i fins uns anys més tard, quan vaig deixar la feina al port,no vaig començar a a utilitzar el cinturó...

Anònim ha dit...

Em dic Breta Own, bé, aquest és el meu nom artistic ja que en realitat em dic Barbara. Tinc 32 anys tot i que de cares al public no he passat mai dels 29, ja se sap, les cantants mai es poden fer velles. Sóc, com acabo de dir, cantant i tot i que ara treballo per mi mateixa he estat molts anys treballant en Clubs nocturs en barris baixos de Chicago. Vaig nèixer en un poblet de Lousiana en una família desestrocturada. La meva mare ens va avandonar a mi i als meus 4 germans, som 6 a la família i jo sóc la gran, per un suposat marxant d’art Europeu que la va engatussar prometent-li una vida millor.

Viviem d’un petit bar on, jo, ja des dels 16 o 17 anys animava la clientela interpretant versions dels meus cantans preferits de l’època. Vaig anar a l’escola pero durant no massa temps, sempre he sigut autodidacte en la meva
educació i he aprés molt en les meves gires per tot el món, peró aixó va venir molt més tard. El meu pare ens va estar criat tot sol dins que vaig tenir 21 anys. Ell que sempre va creure en el meu talent, em va arreglar les coses per enviar-me, a clases de cant. Com que no tenia diners, va fer un
tracte amb una gran artista de Chicago. Em va fer entrar com a
donzella a casa seva a canvi que em donés les classes de franc. Així va ser com vaig arribar a la gran ciutat. La Rita, que és com es deia la meva senyora, havia estat una gran figura a principis de segle pero els nombrosos “amants” que va arribar a tenir al llarg de la seva vida com artista la havien destroçat i es va refugiar el l’alcohol. Era una dona melancolica i els primers anys de conviure amb ella em va ensenyar molt, ens vam fer molt
amigues, per mi va ser com una segona mare però jo necesitava diners i ella no em podia pagar. Va ser quan, gracies a la seva influència, vaig començar
a cantar en alguns locals de la ciutat, sempre com a “telonera” d’altres cantants més reconegudes. Mica en mica vaig començar a ser reconeguda pel public.

No he tornat a saber de la meva mare ni dels meus germans que cada un va
pendre un camí diferent i del meu pare en rebo notícies molt de tant en tant, jo li envio diners sempre que puc per que al poble cada vegada queda menys gent que marxa cap les grans ciutats.

Ara sóc una cantant reconeguda i d’exit. Ara tinc el meu popi apartamentd de luxe casa en un barri important. Em moc per ambients nocturs, no visc massa
el dia ja que per la meva feina durant el dia descanso.

Sóc molt aficionada a l’adivinació i la quiromància, de fet és por dir que el meu èxit tant precipitat hi està força ralacionat. Vaig estar enamorada d’un home, el que em va ensenyar tots els secrets i misteris de la manipulació de la ment. Ell era més gran que jo i també reballava per la Rita, era el seu jardiner. Vam viure un idil:li durant uns anys pero ens vam
haber se separar arrant del meu èxit. Peró se que sempre està al meu costat encara que estem lluny un de l’altre. Va ser ell qui em va regalar el meu gadget, una pistola especialment disenyada per la meva mà. Em moc per ambients molt variats però sempre de luxe, on he connegut molta gent, sobretot homes. Molts han volgut convertir-se en els meus amants pero cap ho ha conseguit.

Arrant d’aquests contactes vaig conèixer la Lucy . La vaig conèixer en un dels primers locals on jo vaig començar a actuar, ella feia de cambrera i molts homes abusaven de la seva confiança. La vaig ajudar a sortit d’aquell món i ara és la dona d’un cap molt important de la màfia. Ella ara m’ajuda sempre que necesito algun tipùs d’informació.

Anònim ha dit...

Em dic Elizabeth Mitchell, tinc 26 anys, sóc periodista i visc a Atlanta.
Vaig cursar el batxiller al Seminari d’Atlanta i posteriorment la carrera de periodisme a l’Emory University d’Atlanta. Un cop finalitzats els estudis vaig poder entrar a treballar a l’Atlanta Journal. Per sort es tracta d’una bona feina que em permet guanyar-me bé la vida on, a part del meu cap que només sap cridar, tothom és encantador.
Gràcies a la meva feina vaig poder conéixer al senador d’afers estrangers, Michael Smith, amb qui continuo tenint molt bona relació. Va ser la primera persona realment important a qui vaig entrevistar per al diari i, des d’aquella primera trobada, sempre que l’he necessitat m’ha donat un cop de mà.
Però per sort la meva feina no m’ocupa tot el meu temps i puc gaudir del que més m’agrada: llegir, dedicar-me a la fotografia, anar al teatre i al cinema, assistir a conerts, fer algun petit viatge de tant en tant per visitar parents i amics i, fins i tot, assistir a algun míting sufragista.
Visc a casa els meus pares, ocupant una de les tres plantes de l’edifici en companyia del meu gat Rodolfo (un gat negre d’ulls verds adorable que deu el seu nom al Rodolfo Valentino).
El pare, Thomas Mitchell, és professor de literatura anglesa a la mateixa universitat on vaig cursar els meus estudis de periodisme i qui més suport m’ha donat en la meva carrera. La mare, Katharine Hougthon, és professora de música i molt més estricte que el pare, d’aquí la meva debilitat pel meu progenitor... (ell no em castigava sense sopar quan de petita tornava bruta de pols de cap a peus perquè havia caigut mentre provava d’enfilar-me a un arbre igual que feien mon germà i els seus amics).
Sóc la petita de tres germans. La gran, Margaret, té 32 anys. També es dedica a la docència. Està casada i té dos fills. Després ve en Tom, el “nen” de la casa tot i tenir 28 anys i ser un home casat. És advocat i, gràcies a ell, vaig conéixer a qui és el meu promès: George Stewart. Advocat. 30 anys i, per què no dir-ho?, molt ben plantat.
Des de petits tots tres germans hem tingut molt bona relació, però sempre he estat més unida a en Tom. Amb ell podia ser tan trapella com volgués. La Margaret sempre ha estat més seriosa i presumida i no li agradava venir amb nosaltres i els altres nens a jugar al carrer. I va ser jugant al carrer com vas conéixer la meva gran amiga: l’Edith Bigelow. És enfermera i va ser a l’hospital on va conéixer el què ara és el seu marit.