dissabte, 28 de gener del 2006

The Mind Murders

Un altre cop a Chicago els nostres herois de cop i volta veurán que les coses no canvien a la gran ciutat....

Després de descobrir una ciutat oblidada, enfrentar-se amb el pasat i viatjar pel llunyà orient...

La Tercera Mà es trobarà inmersa en un nou misteri on res es el que sembla... a....


THE MIND MURDERS
(amb Tom Banner)

Tot això i més... als comentaris...

En Joe ha fet una nova plana al seu diari....

6 comentaris:

Anònim ha dit...

(Ah…Mmm…Hola? Hi ha algú? Això està engegat? Bé, jo començo) Doncs resulta que em van convidar uns nois molt trempats a retransmetre un dels combats de boxa més importants de l’any; com que em van regalar un parell d’entrades doncs vaig passar per la seu de La Aeon, allí hi havia L’Alice (una noia molt observadora) i en Jou (un tipus molt astut) i els vaig convidar.

El combat anava molt bé, jo il•lustrava als oients amb els meus comentaris tècnics sobre boxa, quan de cop i volta en Randy (un dels boxejadors) es va treure els guants i va cosir a trets a un membre del públic. En Jou, l’Alice i jo vam intentar evitar-ho, peró no vam arribar a temps.

La policia ens va portar a comissaria per prendre’ns declaració dels fets, i allí vam trobar el nebot d’en Jou, l’Scotty, que estava acusat de còmplice d’assassinat; havia anat a sopar a un restaurant amb uns amics, i un dels amics es va aixecar, va treure una pistola i va matar a un dels clients del restaurants.

En Jou i la Liz, que són molt llestos, van agafar el telèfon i van fer unes quantes trucades, esbrinant que els morts eren membres d’una família de gangsters; en Jou tenia la intuïció de que això era una guerra de bandes, i que hi havia un hipnotitzador pel mig; jo el vaig ajudar dient que deuria ser un hipnotitzador molt ric, per a subornar a gent normal per a fer d’assassí; em sembla que en Jou no va acabar d’entendre la meva teoria...

Després d’unes quantes incursions ( en Jou és el sereno de Chicago, i la Liz té una manera molt estranya de tractar amb la gent, deu ser la educació europea...) vam esbrinar que els dos “assassins” havien anat a l’espectacle de “The Amazing Antonio”, un il•lusionista i hipnotitzador. Tot i el perill de que ens canviés la ment per la d’un gallina, vam decidir anar a veure’l. Vaig proposar fer-nos uns gorros de paper d’alumini per augmentar la resistència quàntica al fregament estàtic de les ones subcerebrals contingudes en el buit hipnòtic suprarenal, peró sens havia acabat el paper d’alumini.

Molt astutament, ens vam fer passar per periodistes i li vam fer una entrevista; el tipus dissimulava molt bé, dient que la màgia no existeix i que tot era fum i miralls (Has sentit això, Tony?). Vam veure l’espectacle (fins i tot participant-hi) podent veure que era un frau, peró l’espectacular ajudant de l’Antonio, la Sophie, em va demanar una cita en un l’hotel a mitjanit. Li vaig comentar el meu triomf a en Jou, peró ell, que és molt astut, em va advertir que allò era una trampa de “The Amazing Antonio” i que em volia convertir la ment en gallina i fer-me matar un innocent americà!!

En Jou i la Liz van anar unes hores abans a l’hotel, entrant d’amagatotis a l’habitació (en Jou, a més de sereno, suposo que també és conserge) i amagant-s’hi.

Quan vaig arribar, la Sophie anava vestida com una senyora que fuma, i a l’habitació hi havia 2 pinxos amb Thompsons i un frik amb una càmera de fotos molt rara. Per sort, els meus amics estaven allí i em van ajudar. El frik de la càmera de fotos em van tirar una foto i em van entrar ganes de matar a en Jou, peró vaig pensar que matar a un cony d’escocès malparit faria baixar la meva popularitat entre els nens d’América, així que amb la meva enorme força de voluntat em vaig sobreposar i en comptes de matar a en Jou vaig atonyinar a un dels pinxos de la Thompson.

La Liz, que sempre porta un fuet (...educació europea...), va treure la camera rara al frik i la va trencar. En Jou i els seves pistoes es van encarregar del pinxo. La Sophie resulta que el frik li havia tirat una foto i li havia canviat la ment. El frik es feia dir “Doctor Hipo” o “Dr. Higos” o nosecom, i treballava per una de les bandes de gangsters, tirant fotos a gent normal i americana amb la seva càmera rara i fent-lis fer crims horribles.

Un altre cop, el Bé, la Justícia i el Mode de Vida Americà triomfa sobre el nacionalsocialisme, el comunisme i les càmeres rares de fer fotos...

( Ja està? Alguna cosa més? Bé, jo vaig passant, doncs. Fins la próxima!)

Anònim ha dit...

Estimat diari. Fa molt de temps que no escric, però crec que aquesta vegada val la pena escriure quelcom per recordar. L'últim dia que vàrem anar a l'Aeon Society, varem conéixer un americà tope estrany. Aquest personatge anomenat Tom Banner ens va donar unes entrades per anar a veure un combat de boxe... Boxe? Jo? Mare meva, qui s'ha pensat que sóc, una vúlgar americana que només menja "fast food" i que no sap com perdre el temps si no en un combat de boxe...? En fi, parlant amb en Joe, em va comentar que ell i aniria, i com que últimament ens veiem molt amb en Joe (m'estarà tirant els trastos, o per el contrari sóc jo la que últimament li fa gràcia això d'estar a prop d'en Joe)vaig decidir acompanyar-lo. Allà en mig de tanta testosterona "suelta" un dels boxejadors (que estava força bo, tot s'ha de dir), va decidir abandonar el combat i dedicar la seva vida a la màfia matant a un dels mafiosos de la família Duffy (rival directa de la família Marcone). Tot plegat una bogeria: trets, corredisses. esglais, policia... Tant en Joe, com en Tom, com jo vam intentar impedir l'assessinat(sense èxit es clar) i amb tot l'embolic ens vàrem veure ficats a la comisaria intentant explicar que carai estava passant. Allà (a part d'haver-hi molts delincuents i funcionaris inútils) ens hi varem trobar l'Scott, el nebot d'en Joe que també es va veure emmerdat en una història similar però en un lloc diferent. Ells varen presenciar un assessinat en un restaurant italià (fins ara amb molt bona reputació) i l'assessí va ser un amic de la facultat on estudiava. En fi, una història relament curios tinguent en compte que els dos assessinats es varen fer a molts kilómetres de distància i que els dos assessins no tenien res a veure un amb l'altre.
De moment és tot el què puc escriure, demà continuaré el relat, avui la feina em reclama.

Anònim ha dit...

Estimat diari... Continuo el meu relat de l'últim dia. En fi, quan vàrem intentar posar fil a l'agulla i investifar que carai estava passant en aquest "coi" de ciutat ens en vàrem adonar que tot plegat ens portava a un nom: El Gran Anthony (això deia la publicitat, perquè va acabar siguent un dels majors fraus que s'ha fet en aquesta punyetera ciutat). Continuaré més endevant...

Anònim ha dit...

Continuació de l'últim relat... Bé, quan vàrem començar a lligar caps ens vàrem pensar que el què estava fent tot aixó era el Gran Anthony, el qual pensàvem que era una cel.lebritat (fals com un duro sevillà) i una vegada més The Big Team d'investigació es va equivocar. Resulta que en Tom es va deixar enredar per sortir al coi d'escenàri per fer el paperina i quan baixava d'aquest, l'ajudant del Gran Anthony ( la Sophie) li va tirar els "trastos" convidant-lo a la seva habitació. Tant en Joe com jo, ens vàrem adonar que tot allò no feia gaire bona espina (com una noia com la Sophie volia estar amb un home com en Tom? Si sembla un cartell de publicitat ambulant amb el seu lema: tot pels nens americans, quan relament el què vol dir és: tot per salvar la meva pell...)i vam decidir esperar a la curiosa parella dins l'habitació a la qual havia citat en Tom. Resumint, tot era una farsa i resulta que volien convertir en Tom (en una gallina?) en un dels propers assessins. Un senyor amb una pinta molt peculiar (contractat per la família Marcone) i amb una arma no identificada va intentar hipnotitzar en Tom i fer que matés a un membre de la banda dels Duffy, però com que els grans herois, o sigui en Joe i jo, érem allà, vam impedir que es desencadenés un altre assessinat. En Tom, tot s'ha de dir, també va ajudar a desfer el grup de mangants, amb molta voluntat per no matar en Joe (cosa que li havien manat i sota el poder de l'hipnosi va estar a punt de fer)i amb molta mala llet per picar fort als contrincants. Bé, si no recordo malament tot això és el què va passar. Si em deixo res ja t'ho explicaré a la propera aventura, que amb una mica de sort serem més herois. Alice.

Anònim ha dit...

Ei, hola! Com va això? Resulta que un parell de setmanes després de tot el sarau, estava jo tan tranquil a la Mansió de l’Aeon Society, quan en Jeffries (el majordom d’en Maxwell) em va passar el telèfon. Era el comissari Gordon de Chicago, que comentava que tenia una investigació complicada entre mans i necessitava que l’Aeon Society li donés un cop de mà. Li vaig dir que cap problema, que li enviaríem els nostres millors especialistes.

Un cop vaig penjar, en Jeffries em va informar que en Julian s’havia anat a Tarakimo amb en Jou i l’Alice, de missió. En Toni feia temps que no rondava per la mansió, i la Natasha volava amb el “Potenkim” en situació desconeguda. Vaig suposar que hi hauria d’anar jo, a la comissaria. Quan vaig passar pel costat del gimnàs vaig sentir fressa, i vaig veure que era l’Amanda, la meva trapezista centreeuropea favorita. Em va dir que estava tipa d’atonyinar el “punching ball”, i va acceptar desseguida d’ajudar-me.

Varem anar a la comissaria (merci, Jeffries; et dec 20 dòlars!) i allí el comissari Gordon ens va posar en situació: el malvat Dr. Hipos s’havia escapat!! Havia aprofitat un forat en el nostre magnífic sistema legal i, mentre esperava a ser jutjat, s’havia escapat de la seva cel•la la nit passada. Vaig jurar solemnement al comissari que el sistema judicial americà prevaldria davant una afremta com aquella, i que tornaríem aquell pillastre malfactor a la seva garjola.

Varem revisar la cel•la del Dr.Higos, però estava immaculada. Varem parlar amb l’agent de guàrdia, però no semblava haver-hi res rellevant.

El retorçat mestre criminal Dr. Hinos havia borrat a consciencia qualsevol rastre. Aquella investigació era molt més que una investigació; era un duel, una batalla de voluntats, una lluita entre la ment del brillant i malèfic científic contra la trapezista centreeuropea i el noiot de Kentuchy. No hi havia color.

Així que, mentre em repetia una i altra vegada:“...Que faria ara en Toni?...pensa, Tom, pensa...”, finalment vaig obtenir la resposta:“usaria els seus poders màgico-místics de percepció extrasensorial per trobar la solució!”. Després d’això, vaig decidir que lo millor era mirar el registre de visites, a veure qui havia visitat al Dr. Hitos. Només una persona havia visitat repetidament al pres: l’advocada Sofia Watson. Una trucada al Col•legi d’Advocats ens va fer descobrir que no existia cap advocada Sofia Watson a Illinois. Varem investigar els diferents “S. Watson” de Chicago, però res va ser fructuós.

Després de dinar, varem decidir amb l’Amanda que, per caçar a una ment brillant, necessitàvem a una altra ment brillant, així que varem anar a fer una visita al meu amic “The Great Anthony”, l’hipnotitzador que ens havia ajudat amb la primera detenció del Dr. Hidos.

L’Anthony ens va ser de molta ajuda, doncs només ensenyar-li el retrat que el dibuixant Kim Beef de la policia de Chicago havia fet de la tal Sofia Watson, ens va posar sobre la pista: aquella era la Sophie, la seva antiga ajudant!! Ens va donar l’adreça del seu antic apartament i varem anar-hi ràpidament, gràcies a l’eficient sistema de transport públic americà.

Amb nosaltres no venia en Jou, que és el sereno de Chicago, així que varem tenir que tirar la porta a terra. Allí no vaig ser capaç de trobar res, però l’Amanda va trobar a la paperera un horari de trens Chicago - Nova York, on estava marcat el de les 20h. I eren les 19h!! Un altre cop, gràcies a la xarxa de carreteres i a l’habilitat automobilística dels taxistes americans, varem poder arribar a temps i agafar el tren.

Sabíem que el Dr. Hilos i els seus còmplices estarien al tren, així que varem anar amb compte, mirant els compartiments i ensenyant el retrat de la Sofia a veure si algú l’havia vist.

No estàvem tenint gaire èxit però, mentre canviàvem de vagó, vaig sentir que davant nostre algú també estava avançant entre vagons. Varem apretar el pas, i l’Amanda va veure una figura pujant al sostre del vagó.

D’un bot m’hi vaig plantar, i vaig veure com la Sofia i el malvat Dr. Hifos corrien al centre, i a la llunyania una avioneta amb una escala de corda s’apropava. Vaig saltar a clavar-li una plantofada al Dr. Hicos, mentre la Sofia em disparava a boca de canó (em molesta molt que em disparin; sempre em surten morats). L’avioneta disparava a l’Amanda, però ella saltava gràcilment enmig de la pluja de bales. Suposo que tanta acció li va fer pujar l’adrenalina, perquè va clavar una patada ninja de les seves a la Sofia que la va enviar daltabaix del tren.

Aprofitant la confusió, el Dr. Hiyos va poder agafar-se a l’escala de l’avioneta. L’Amanda i jo varem fer el mateix en l’últim moment, quan l’avioneta començava a guanyar alçada.

El Dr. Himos pujava depressa corrents l’escala de corda, mentre un dels seus pinxos el cobria disparant-nos . L’Amanda pujava per l’escala de forma felina per atrapar el doctor, mentre jo la cobria. Com que mai duc armes de foc, vaig tenir que improvitzar: em vaig treure una xiruca i li vaig llançar al cap del pinxo. La va entomar de ple, caient inconscient.

El pilot, al veure això, va començar a fer maniobres temeràries per fer-nos caure. El primer a caure va ser el Dr. Hiños. L’Amanda va agafar-se fermament a la corda, i jo…vaig decidir que el doctor no se m’escaparia.

Pel que em va explicar, l’Amanda va acabar de grimpar fins l’avioneta i va forçar al pilot a baixar a intentar salvar-nos, però aquest es va ejectar amb paracaigudes, i ella va saltar amb l’últim paracaigudes que quedava.

Mentrestant, en plena caiguda, jo intentava maniobrar per agafar el Dr. Hibos. Quan gairebé el tenia engrapat, em va tirar un desodorant estrany a la cara dient-me nosequé, però no ho vaig acabar d’entendre (potser em cantava l’alè) . Vaig veure que l’avió i l’escala de corda no arribarien a agafar-nos, i que ens menjaríem la caiguda.

L’impacte contra el terra va ser violentament devastador i brutal. El Dr. Hixos va quedar reduït a polpa, i jo em vaig torçar el turmell, a més d’uns quants nyanyos.

Fent autoestop varem aconseguir tornar a Chicago i explicar-li al comissari Gordon el que havia passat. Va posar cara rara i ens va donar les gràcies.


Novament, els valors de la gent senzilla i americana (i de les seves amigues senzilles i centreeuropees) havien derrotat a la malícia de les ments criminals, els desodorants rars i els pilots d’avioneta grillats.

Anònim ha dit...

Bones, doncs despres d'hores de concentrar el meu ki, estava desafogant la meva energia negativa amb un dels puchings balls, en realitat ja era el quart del dia, i encara no l’havia drestrossat del tot. Quan va entrar en Tom Banner, i em va demanar ajuda per un assumpte que el comisari Gordon de Chicago, havia recorregut a la Aeon Society. Però tan sols erem nosaltres dos, l’Antone, la Natasha i en Julian estaven absents.

Una vegada vam agafar els transport public d’aquest curios pais, ens va deixar a la comissaria. I ens vam trobar amb el comissari, que ja coneixia en Tom, i aquest ens va presentar. Segons semblava setmanes enere havien atrapar un tal doctor Hipnos o un tal Higos, o Hipos, segons en Tom, que havien engarjolat ja feia setmanes ell amb la col•laboració de la Tercerà Mà. I en espera de judici, aquest s’havia escapat, de manera inexplicable.

Així que el comissari, va demanar la nostra col•laboració per tal de trobar una explicació plausible a la seva desaparició, vam acceptar, i molt ràpidament sobretot en Tom, després d’un discurs, patriotic, basat en la veritat, la justícia, i el mode de vida americà (i quasi podria assegurar veure una bandera de barres i estrelles onejant a la seva esquena).

Yankis.

I ens van dirigir, fins a la presó on s’havia trobat retingut el Doctor Hipnos, on es trobava bastant neta, excepte per un diari personal i alguns diaris de Chicago. Dintre de la cel•la no hi havia res interessant, i parlant amb el guàrdia vàrem descobrir que només havia tingut visites de la seva advocada, una tal Sofia Watson. Despres d’una trucada al Col•legi d’Advocats, no hi havia tal col•legiada, després de rebuscar per diferents suburbis de Chicago, tots els possibles S. Watson, no vàrem trobar res. I ens vàrem anar a dinar, demanant un àpat típic americà. I ens vàren portar hamburgueses, o almenys crec que els hi diuen així, no crec que tingui molt de futur, la gent preferirà el menjar sa..

Amb l’estòmac ple en Tom va tenir una bona idea. Segons el que relatava, el Doctor Hipnos havia estat l’arxirival de ‘The Great Anthony’, un ilusionista que actuava en un dels teatres de Chicago i que havia estat de gran ajuda per la seva detenció. I així ens hi vàrem dirigir, gràcies a la gran carisma de’n Tom vàrem aconseguir entrar; i l’Anthony ens va posar sobre la pista al reconèixer el retrat que ens havia donat la policia, excepte pel color del cabell, era clavadeta a la seva antiga ajudant la Sophie, i que curiosament el color del dibuix coincidia amb una perruca que li havia desaparegut no feia gaire.

Tan ràpid com vàrem poder ens vàrem dirigir a la direcció que el seu antic cap ens va proporcionar. Després d’esbotzar la porta i d’un registre una mica infructuós, vaig trobar un horari de trens de Chicago, amb un concretament encerclat, que sortia a les vuit, i només faltava una hora!. Agafant un taxi, ens plantàrem a l’estació i pels pels no el perderem.

I vam començar a fer una ullada des del fons de l’últim vagó, cap endavant, en un moment determinat vaig clissar un moviment per sobre del tren, i després de dir-li a en Tom d’un bot es va posar a sobre, i jo vaig pujar per una escala que hi havia al costat.

Al arribar tots dos a dalt, hi havia un home i una dona que corrien cap una avioneta que portava una escala de corda. En Tom va carregar i d’una plantufada va enviar l’home, que era el Doctor Hipnos a terra i la Sophie li va disparar. Em disposava a donar-li una puntada de peu, pero em vaig veure esquivant les bales que em disparava l’avioneta. Una vegada vaig aconseguir evitar-les, li vaig etzibar, a la Sophie, agafant arrancada i sentint un cruixir de columna, i de l’impacte la vaig enviar fora del tren, aterrant sobre de pedres esmolades.

Amb aquestes que l’avió va arribar i el Doctor Hipnos s’hi va enganxar com l’animàlia que era, tot seguit m’hi vaig afegir jo, i pels pels en Tom no ho aconsegueix. Doncs amb l’avioneta aconseguint alçada, el Doctor Hipnos movent-se, i intentant ruixar-me amb un esprai, jo al seu darrera, al meu darrera en Tom, i dos secuaços a l’avioneta, un pilotant i l’altre disparant. No se que va fer en Tom, pero vaig veure passar, el que semblava una bota immensa, que miraculosament va impactar al sicari de la pistola, fent-lo caure de l’avioneta. I pel pèls no ens fa caure a nosaltres!

Amb aquestes que el pilot també feia de les seves i feia unes maniobres temeràries per fer-nos caure, cosa que va aconseguir en part, fer caure el seu propi cap. I en Tom va anar al seu darrera. Jo, vaig aconseguir escalar fins al damunt i després d’amenaçar el pilot vaig aconseguir que fes unes quantes passades per tal de que almenys en Tom es pogués aferrar a l’escala, pero no hi hagué sort i horroritzada vaig comprovar com en Tom i el fugitiu que anàvem encalçant, es precipitavent cap al buit. I en un descuit meu, el pilot saltà amb paracaigudes, vaig pendre l’últim que quedava i també vaig saltar.

Només d’arribar a terra vaig còrrer cap on es trobava en Tom, era al bell mig d’un petit cràter. Una desena de metres mes enllà hi havia una massa vermellosa, que devia de ser el que quedava del Doctor Hipnos.

Amb aquestes que ens vàrem dirigir, com puguèrem cap a Chicago i en Tom va parlar amb el comisari Gordon per informar-lo de tot el que havia passat. Tot i que no haviem pogut tornar el Doctor Hipnos a la justícia, Gordon ens va agraïr el nostre esforç.