El primer fill del Prf. Muscipula
La Segona Mà es haurà d'esbrinar i intentar destruir els plans del primer dels fills del Prf Muscipula...
¿A quins perills s'enfrontarán? Properament... aquí mateix...
dissabte, 3 de febrer del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Després de voltar durant bona part del matí, vaig tornar a l’edifici de l’Aeon amb el que havia anat a buscar: una sol•licitud d’ingrés al cos de bombers. En Toni m’havia recomanat que em busqués feina fixa per ser un home de profit i donar exemple als nens d’America. Em vaig asseure i em vaig posar a escriure les meves dades, quant en Julián em va posar el diari al davant: hi havia una nota de premsa que anunciava una exposició a Nova York, organitzada per un doctor que, segons en Julián, era un dels que havíem rescatat de la illa de les plantes rares! La seva sobtada desaparició havia estat molt sospitosa i era una cosa que calia investigar.
Vam anar a buscar a en Toni, però estava tancat a la seva habitació fent rituals màgics; en Tyler estava d’investigació. Vam trobar al laboratori a l’Alice, que ens havia ajudat precisament en l’illa de les plantes rares. Últimament l’Alice estava abandonant la seva faceta d’exploradora per centrar-se en la seva vessant cientifico-técnica; acabava de muntar un nou prototip de pistola per anar d’expedicions, però no havia tingut temps de provar-la encara. Finalment, l’Amanda se’ns va afegir després de fer la seva sessió de meditació transcendental oriental.
Vam anar amb avió fins a Nova York, la capital del món civilitzat. Allí l’Alice, que té gustos cars i europeus, va insistir a anar a un hotel de luxe (tot i que en Julián i jo vam dir que es podia dormir a l’avió perfectament), però com que convidava ella (o el seu pare, no ho vaig acabar d’entendre) no ens hi vam poder negar.
Un cop instal•lats, vam anar al Museu del Central Park, tresor nacional i cúmul de la cultura americana! Allí el tal Dr.Geller muntava una exposició sobre dinosaures, suposadament amb un ou de dinosaure autèntic. Vam parlar amb els responsables i ens van dir que la exposició estava en fase de muntatge i no s’inaugurava fins d’aquí unes setmanes, i que rarament el doctor passava per allí, deixant la coordinació als seus becaris.
Vam anar a la Universitat de dinosaures, a veure si el trobavem. Ja era tard i gairebé no quedava ningú. Vam anar al seu despatx, i vam notar que no hi havia finestres i que hi havia molta pols. Llavors vaig recordar que el professor Motxilalailo havia experimentat amb el doctor Geller de manera vegetal! La manca de llum solar al seu despatx podia ser la causa de que no hi anés i s’hi acumulés pols, ja que en veritat s’hauria convertit en un malvat home vegetàlic comunista que necessitava llum, aigua i un gerro!
Un becari que feia hores extres per allí ens va aclarir que el Dr.Geller també feia d’entrenador de l’equip de futbol (fut-bol, no confondre amb el soccer aquell) de la universitat, i que ara deuria estar a mig partit.
Vam anar a l’estadi universitari, a veure que hi havia. Efectivament, Geller estava dirigint l’equip local en un interessantíssim encontre, on les virtuts del nostre deport quedaven exaltades; pura estratègia i treball en equip (cosa que els meus companys, acostumats als deports bàrbars d’Europa, no entenien; tot i que en Julián es va interessar pel concepte d’animadora). Durant el partit l’Alice em va fer notar que els jugadors locals, tot i ser bastant poqueta cosa semblaven dominar els aspectes més físics i rudimentaris del joc; jo li vaig dir que no se’n tenia que extranyar, doncs aquell era un deport mental i de manya.
Anàrem a la sortida de vestidors a interceptar a en Geller, peró un bon munt de gent estava esperant a l’equip, doncs eren la sensació del moment, i ens va ser impossible atansar-nos-hi abans de que pugessin a l’autobús.
Parlant amb un aficionat vam descobrir que en Geller vivia a Nova Jersei i vam decidir anar a casa seva a investigar. Allí vam descobrir que al soterrani tenia una mena de laboratori estrany (¿Hauria estat experimentant amb els joves universitaris, donant-te’ls substàncies perilloses i nocives?), i un ou de dinosaure trencat. En Julián, que havia anat a mirar al pis d’adalt ens va dir que al segon pis bona part no tenia sostre, i que hi dormia un dinosaure alat enorme! Vam decidir que teníem que reduir-lo (al dinosaure, no a en Julián) abans de que es cruspís a algún innocent nen americà. L’Alice va improvisar un anestèsic, i l’Amanda va trobar al garatge unes cadenes prou fortes. Vam pujar a apressar-lo, però la bèstia va despertar!
Ens va atacar amb tota la seva fúria; jo vaig intentar frenar-lo amb les cadenes però no vaig poder evitar que llancés a l’Alice contra una cantonada i enviés a l’Amanda al pis d’abaix tot trepitjant-la. Vaig anar a donar-li un parell de plantofades (al dinosaure, no a l’Amanda) i en Julián va tenir la idea de provar el nou prototip de pistola que l’Alice portava a sobre. La veritat es que la nova pistola va ser realment...atronadora.
Vam sentir sirenes de policia, doncs el dinosaure havia fet molt d’aldarull i vam decidir que no ens podíem quedar a declarar, que en Geller fugiria si sabia que l’havíem descobert! Vam agafar el cotxe i tornàrem cap a Nova York, on en Geller estaria celebrant la victòria de l’equip amb els seus nois...
Doncs sí, la cosa no pintava gaire bé: l’Alice i l’Amanda estaven fetes un nyap, i en Julián conduïa a tota pastilla cap a Nova York sense saber molt bé per on començar a buscar.
Llavors, de cop i volta, va donar un trompo perquè havia vist alguna cosa estranya al cel (exagerava, crec que eren unes oques canadenques en plena migració) i ens vam trobar de cares amb una furgoneta de policia, amb 2 agents i...en Toni!
En Toni ens va explicar que havia vingut a Nova York per un encàrrec d’en Tyler, que investigava una cosa sospitosament sospitosa que no m’enrecordo però tenia veure amb el Professor Geller (la mala gent sempre esta ficada en un munt de coses brutes. Nens d’Amèrica: no feu com les males persones i sigueu bons ciutadans).
Resulta que havien posat al Professor Geller a la furgoneta, amb una excusa molt astuta d’en Toni de que els acompanyés a la comissaria, però resulta que de cop i volta havien aparegut uns comunistes alats que havien obert la porta de la furgoneta i, després de mossegar i esgarrapar als guàrdies, s’havien emportat volant a en Geller (aquesta part no estava segur d’haver-la entès bé).
En Julian va determinar que en Geller i la seva bandada de comunistes alats havien anat volant a la casa de Nova Jersei, així que vam tornar cap allí.
A la casa no es sentia ni un ànima; els cotxes de policia estaven parats al davant però no es veia cap agent.
I ens van emboscar. De la casa van sortir, efectivament, els pobres estudiants universitaris que el malvat professor Geller els hi havia inoculat un sérum fet a base d’ADN i trossos petits de dinosaures nacionalsocialistes que els convertia en tarakimesos comunistes alats amb urpes i dents. La batussa va ser dura i ens va costar fer-los baixar del cel (des d’aquí el meu agraïment als policies americans i a les seves armes de foc americanes).
Finalment, vam enganxar a en Geller, que intentava fugir com la rata anticapitalista que era, i vam acabar amb ell per a que no tornés a escampar la seva propaganda barata entre les nostres joventuts americanes.
Un cop més, la bondat del poble americà (i el gran calibre de les seves armes) havia salvat al país dels fascinerosos que donaven substàncies perilloses als joves.
Publica un comentari a l'entrada