dilluns, 6 de novembre del 2006

LOST TEMPLE OF THE INCAN BLOOD GOD

Torna LA SEGONA MÀ en una nova aventura que els durà desde Chicago a investigar intrigants misteris de la cultura Inca...

S'ensortirà La Segona Mà? Quins misteris els espera? A quins perills s'enfrontaràn?

Tot això i molt més... als comentaris...



6 comentaris:

Anònim ha dit...

Ei, Com va això? Doncs resulta que es va convocar reunió a la Aeon Society; allí hi havia l’Amanda (la trapezista centreeuropea), en Julián (el pilot africà) i el nou fitxatge, en Tyler, un investigador de la I.D.A. Ens havia convocat el nostre amic “The Great Anthony”, que ens volia demanar que desemmascaréssim una suposada vident, Madame Zanahoria, immigrant ucraïnesa, que presumptament feia sessions d’espiritisme i coses d’aquestes, estafant als innocents americans.

Ens vam apuntar a una de les sessions que organitzava (aquella mateixa nit), ben atents per descobrir el truc. Vam arribar a la seva botiga, una tenda esotèrica plena d’objectes extranys. A la sessió també s’hi va afegir una adorable velleta, Gladys Gonzalez, que volia contactar amb el seu difunt marit. Vam començar la sessió, enmig de la penombra i el silenci. Jo estava molt nerviós; tot allò em feia molt mal yuyu. De cop i volta va ressonar una veu d’ultratomba.

Més endavant, en Juliàn i en Tyler em van explicar que havia dit nosequé de que era l’ànima d’un explorador de les selves centroamericanes, que l’havien capturats uns indígenes amb taparrabos i que un indígena amb capa de plomes i ganivet d’obsidiana l’havia sacrificat en un altar a una deesa ratpenat. Ja és mala sort, pobre.

Fos com fos, quan la funesta veu va callar, la adorable velleta es va transfigurar en una noia morena que...ens va començar a llançar boles de foc i parlar amb un estrany dialecte indigeno-selvàtic! Madame Zanahoria va quedar ben rostida, i la resta vam perseguir la bruixa mentre fugia.

La bruixa morena indigeno-selvàtica ens llançava llamps, trons i de tot, així que vaig tenir que clavar-li dues plantofades per deixar-la inconscient. No em malinterpreteu, Tom Banner no pega a les dones, però aquella bruixa indigeno-selvàtica comunista estava socarrimant als meus amics!

Va venir la policia i els bombers per apagar l’incendi. Els hi vam entregar la bruixa indigeno-selvàtica per a que la custodiessin (l’endemà ens van dir que s’havia suïcidat tallant-se les venes. Uagh!)

L’endemà, en Tyler va fer la seva feina i va aconseguir un munt d’informació sobre un volcà centreamericà, un culte antic i una visita universitària. Va arribar en Toni (el mag italià) que havia estat de vacances a Boston.

Llavors em vaig sentir més tranquil: quan en Toni està a prop, sempre té la resposta. En Toni busca respostes, en Julian fa plans astuts, i l’Amanda i jo atonyinem als que ens criden i assenyalen amb el dit.

Sempre hem estat un gran equip.

En Toni i en Tyler van a anar a la universitat d’arqueologia a fer coses arqueològiques, i quan van tornar ens van dir que havíem d’anar a Quito, que es veu que està fora d’Estats Units. La cosa era urgent, doncs en quatre dies (la pròxima lluna plena) els indígenes amb taparrabos tornarien a capturar exploradors i sacrificar-los a la deesa ratpenat, i això no era just: els exploradors no havien sacrificat indígenes amb taparrabos a cap deesa ratpenat, així que els indígenes amb taparrabos no tenien cap dret a fer-los allò.

En Toni, que és mag i pot fer aparèixer els diners que vulgui, va llogar un avió privat per anar ràpid cap allí.

Mentre sobrevolàvem el mar, ens van atacar dues avionetes armades! En Julián feia acrobàcies per deixar-los enrere, i l’Amanda els disparava des de la ametralladora que tenia la nostra avió (en Toni pensa en tot!). Jo, com que els veia molt atabalats, els hi vaig dirigir unes paraules d’ànims per transmetre’ls confiança: Amèrica, i la resta del món, ens necessitava. Per acabar-ho d’adobar, ens vam adonar que algú ens havia col•locat una bomba abord; en Juliàn la va aconseguir parar i en Toni la va fer sortir de l’avió.

Vam aconseguir arribar sans i estalvis a Quito; en Julián i en Tyler van anar a buscar allotjament i l’Amanda, en Toni i jo vam anar a contractar un guia local. Vam acabar contractant a en Juan, un noi molt eixerit que es va encarregar de tots els preparatius. Tot i així, un guia ressentit perquè no l’havíem contractat a ell ens va venir a robar amb uns pinxos, a punta de pistola. Els vam clavar una bona pallissa.

Anònim ha dit...

Estava (com aquests últims mesos) tocant la guitarra a la sala d’ estar de l’Aeon Society, quan va venir un individu que resulta que coneixien l’ Amanda i en Tom, em sembla que es deia el “Gran” Antonio. Total, que com que era un conegut (i tampoc tenia res millor a fer) el vaig anar a escoltar, a veure què volia. També hi havia en Tom, l’ Amanda (els que el coneixien) i l’ investigador aquest nou que han fitxar per la Aeon, en Tyler. Total, que ens va dir que hi havia una vident romanesa que ell estava convençut que estafava a la gent (personalment crec que li prenia clientela), i volia que la desemmascaréssim. Total, que vam anar a una sessió amb ella.

La botiga estava plena de objectes estrafolaris, i la pobra noia ens va fer passar a la part de darrera, on s’ esperava una velleta que també participaria a la sessió. El numeret va començar com se suposa que ha de començar, però de cop es va sentir una veu gutural que deia no sé què de que era un arqueòleg mort a Sud Amèrica. Quan va haver passat això es va aixecar la valleta que ja no era una velleta sinó una noia de pell fosca semblant a un indi però amb la cara més rodona, i va començar a tirar boles de foc (com les que fa en Falcone) cridant que sabíem massa. Però com que jo considerava que encara sabíem poc la vaig intentar capturar, i en Tom la va noquejar. (collons com gasta bales en Tyler!). Però amb tanta bola de foc la botiga s’ estava cremant i van venir la policia que es van endur la noia que l’ endemà s’ havia suïcidat, i els bombers. Com que ja era tard i vam haver d’ anar a comissaria a declarar, quan vam tornar a l’ Aeon vam anar a dormir directament.

L’ endemà vàrem intentar investigar sobre el que havia passat, i és que tot i que va morir, la vident crec que era més autèntica que l’ Antonio. Jo no vaig aconseguir trobar cap dels meus contactes, però en Tyler va descobrir fins i tot la talla de sabates del mort. Era un professor de la universitat que estava a Equador i que estava fent uns descobriments força importants, i es va dirigir a la selva a seguir buscant. Per la informació que teníem de la sessió d’ espiritisme sabiem que havia anat amb la seva filla. A l’ hora de dinar va arribar l’ Antonio Falcone de Boston, el vam posar al dia i es va incorporar a la investigació.

A la tarda ens vàrem dividir en grups, L’ Antonio, l’ Amanda i en Tyler van anar a la universitat i en Tom i jo a la botiga. Tot estava destrossat. Quan van tornar els de la universitat van dir que la deessa rat-penat (a la que havien ofert com a sacrifici al professor mort) demanava sacrificis de sang, i faltaven 4 dies per el següent. Per tant, amb l’ esperança de salvar algú, fos la filla del professor o no, vam llogar un avió a l’aeroport i ens vam dirigir a Quito.

Sobre el mar del Carib ens varen atacar uns catxarrets antiquats amb simbols sud-americans a les ales, els quals no va costar massa de controlar, llàstima que algú ens havia posat una bomba a l’ avió, i quan em van dir que era l’ únic que podia desactivar-lo i que en Tyler també pilotava li vaig deixar els controls. Però resulta que de tot en diuen pilotar, i ens va quedar l’ avió ple de forats. Però vam poder arribar a Quito sans i estalvis.

Un cop allà vam tornar-nos a separar, jo i en Tyler vam anar a buscar allotjament mentre la resta s’ encarregaven de buscar un guia. Vaig aprofitar per donar-li algun consell sobre com podia haver evitat algun dels forats de l’ avió, però no sé si em va fer gaire cas.

Anònim ha dit...

L’endemà a primera hora en Juan ens esperava amb el seu camió, i vam partir cap a la jungla. Les carreteres eren bastant dolentes, i en el segon dia de viatge el motor va començar a treure fum. En Juliàn li va donar un cop d’ull, i va necessitar unes horetes per tornar a fer-lo funcionar.

Després va venir el viatge a peu. En Tony i en Tyler van comprar un parell d’ases a uns natius per transportar equipatge. L’ase d’en Tyler deuria ser comunista, perquè per més que aquest insistia, l’animal no es movia. Al final, amb l’ajuda d’en Tony va aconseguir fer-lo tirar.

Els indígenes amb taparrabos ens van para una emboscada dins la jungla, però no sabien amb qui es jugaven els quartos i els hi vam posar les llances per barret. Fins i tot en vam capturar un i en Tony el va intentar interrogar, però la feble ment de l’indígena estava totalment dominada pel nacionalsocialisme i per la deesa ratpenat, i no li vam poder treure res en clar.

Vam endinsar-nos en una cova al peu del volcà, arribant a una sala amb un misteriós sarcòfag misteriós. En Tyler el va examinar per trobar trampes rares, però no va saber-les desactivar totes i ens van disparar uns dards i ens va caure part del sostre a sobre, a més d’uns ratpenats gegants que ens van atacar. En Tony va acabar fet pols, però com que és mag va fer que les ferides desapariessin i ja està.

Vam explorar una micona més fins arribar a una sala enorme, on l’indígena amb capa de plomes...acabava de sacrificar a la Susan Hughes! Reia i deia que havíem fet tard, i que la deesa ratpenat ressuscitaria! Allí mateix, un descomunal rat penat de lava va aparèixer de dins el volcà...i ens va matar a tots.

Llavors va ser quan vaig despertar.

Estava a Chicago, a la sessió d’espiritisme de madame Zanahoria, i la velleta adorable acabava de transfigurar-se en la noia morena indigeno-selvàtica, començant a parlar-nos en un idioma estrany i a preparar una bola de foc.

Llavors ho vaig entendre tot: El camp residual d’energia còsmica que havia transcendit octogonalment de la resurrecció de la deesa ratpenat no havia tingut temps de sublimar-se tot sobre si mateix de forma isentròpica al adquirir la forma de descomunal ratpenat de lava, pel que s’havia col•lapsat vectorialment en vuit dimensions diferents, causant una ruptura en la realitat tridimensional que ens havia absorbit reubicant-nos en el node d’energia tel•lúrica més proper espaciotemporalment.

Més tard en Juliàn em va dir que no, que havíem tingut una visió i ja està.

Fos com fos, la bruixa tornava a intentar rostir-nos. Aquest cop madame Zanahoria va poder amagar-se a temps de sortir malparada. Vaig tornar a atonyinar a la bruixa i vam marxar corrents.

Ara sabíem quins havien estat els nostres errors, així que no podíem perdre temps. Vam agafar a un sorprès Tony que tornava de Boston i vam volar cap a Quito, falsejant la ruta per evitar les avionetes atacants. Ens vam llançar amb paracaigudes per caure al costat del volcà, i vam tornar a entrar a la cova. No vam tocar el misteriós sarcòfag misteriós, peró vam voler explorar una sala extranya i vam acabar lluitant contra un enorme cocodril albí que gairebé es menja a en Tony.

Ens acostàvem a la sala de sacrificis, i vam enviar a la gràcil Amanda a que s’avancés a fer un cop d’ull. Va tornar dient que hi havia com 60 indígenes amb taparrabos, més el de la capa de plomes i, lo més important, la Susan Hughes viva a sobre l’altar.

No seria fàcil i ells eren molts més però, ei, nosaltres érem millors i veníem d’Amèrica...

Anònim ha dit...

L’endemà al matí ens esperava a sota l’hotel un noi molt simpàtic, en Juan Pena, amb un camió una mica vellet, però suposo que de lo millor que es podia trobar per aquelles rodalies. De seguida em va reconèixer, i vàrem organitzar-nos per tornar-nos al volant del camió. El camí no era massa bo, i suposo que en part per això i en part per lo vell que era el trast, vam patir una avaria. Com vaig trobar a faltar a la Maria, però bé, vaig aconseguir reparar el camió, i vam poder seguir el camí unes sis hores més tard.

Vam arribar a un poblet on en Tyler i en Tony van comprar mules per portar la càrrega. (en Tyler va tenir certs problemes amb l’animal, però bé, al final en Tony el va ajudar i va aconseguir que tires), i a partir d’allà vam seguir a peu. A la jungla ens vam trobar una emboscada que ens van fer una colla d’ indígenes, senyal inequívoc de que anàvem pel bon camí. Doncs ens estaven fent el mateix que havia explicat l’esperit a la sessió de madame Zanahoria. En vam capturar un de viu (la resta van rebre de valent amb en Tony, l’Amanda i en Tom repartint, i collons com reparteixen!) que no ens va dir res de bo. Només que realment estavem seguint la pista de “TEGUZITZPAL” o com es digui la deessa aquesta, així que el vam deixar fora de combat. I en Juan va seguir el rastre dels 30 indígenes fins al volcà.

Vam entrar i vam començar a explorar la cova amb sigil. Fins que explorant el que semblava un sarcòfag vam fer saltar una trampa que va provocar molt de terrabastall. Ja sabien (els que volien dur a terme el sacrifici) que havíem arribat. Tot i així no ens va atacar ningú, cosa que em va sobtar. Però seguint explorant vaig trobar la resposta, vam arribar al que era el cràter del volcà que tenia una altra entrada, per on discorria un riu de lava, i hi havia uns 30 indígenes com els d’abans, i un que semblava un bruixot. Sobre un altar davant del bruixot hi havia una noia morta, i el bruixot tot dient que se n’havia sortit de fer-nos perdre el temps i que per això havíem arribat tard va vessar sang a la lava, i amb un gran enrenou va sorgir del riu un rat-penat gegant de foc que ens va socarrimar a tots a l’instant.

Sobresaltat vaig obrir els ulls, estava a la habitació on havíem fet la sessió amb madame Zanahoria! De seguida ho vaig entendre. Tot havia estat una visió! La velleta al meu costat ja s’ havia transformat i preparava la bola de foc. Aques cop Madame Zanahoria es va amagar. Vaig intentar aturar la noia, però va fer les seves boles de foc altra vegada. En tom la va reduir a mastegots, i vam apagar el foc de casa Madame Zanahoria. Aquesta ens va dir que acabavem de veure un futur provable, però que el futur no era immutable, ara ella era viva, i això n’era la prova.

Així que vam sortir corrent i vam anar a la Aeon Society a perparar les nostres coses. També vam preparar la motxilla d’en Tony, que havia d’arribar l’endemà al matí. Vaig trobar que això de les visions era molt pràctic, doncs ja no ens calia anar a buscar informació, ja la teníem. Només vam intentar localitzar amb més precisió el volcà en un mapa. Vam anar a dormir, i l’endemà, quan en Tony va baixar del zepelin de Boston, li vam enxufar la maleta als morros, li vam fer llogar un avió amb pilot, i li vam dir que li explicariem què passava pel camí. Éll no s’ acavaba de creure el que li explicavem, però quan va veure que ja sabiem coses que li havien passat i encara no ens havia explicat (de fet si, a la visió) va quedar convençut.

Així doncs vam llogar un avió (en el que encara no hi havia cap bomba, doncs estavem guanyant un dia) i vam tenir un viatge tranquil (vam falsejar la ruta i no ens van atacar els caces dels indígenes sud-americans). Com que haviem llogat un pilot, li vam dir que anés a l’ aeroport de Quito i ens esperés. Nosaltres vam saltar amb paracaigudes al costat del volcà, i vam entrar sense fer soroll.

Vam inspeccionar una zona que no coneixiem per la visió, i vam haver d’ enfrontar-nos a un cocodril albí gegantí que casi es menja en Tony i en Tom. Finalment, vam trobar l’ altra accés al cràter, i l’ Amanda (que va avançar-se per fer una inspecció visual) ens va informar que hi havia aproximadament una seixantena de indígenes i el bruixot, i el més important, la noia encara estava viva. Aquest cop l’aventatge havia estat nostre, i havíem guanyat uns quatre dies respecte a la visió. Però encara teniem per davant una seixantena de indígenes, un bruixot que evidentment com a mínim faria boles de foc (com la noia que va enviar als Estats Units) abans de poder salvar la noia, i el món. Per la nostra banda teníem el factor sorpresa...

Anònim ha dit...

Per on anàvem? Ah, sí! En Toni va acostar-se per una de les entrades a la sala de cerimònies, tot cridant l’atenció d’una bona pila d’indígenes amb taparrabos, que van sortir a empaitar-lo. En Julián va estar atent a que passés en Toni, i va activar una càrregues de demolició que havia preparat en un passadís, enfonsant-lo sobre els malvats indígenes.

Mentrestant, per l’altre entrada, l’Amanda i jo vam entrar corrents a rescatar la senyoreta Hughes, mentre en Tyler ens cobria amb la seva metralladora.

El bruixot indígena va llançar un jama-jama raro, i va començar a moure’s més depressa (de fet, tothom va començar a moure’s més depressa: el bruixot, els indígenes, en Tyler, ...). L’Amanda es va posar a atonyinar alguns indígenes mentre jo alliberava a la Hughes, just a temps per a cobrir-la d’una bola de foc que ens va llançar el bruixot. Vaig intentar retirar-me, però el ràpid bruixot em va impactar amb un llampec i se’m va nublar la vista...

...els crits d’en Toni em van despertar; havia fet el seu truc de fer desaparèixer ferides i m’havia fet recuperar el coneixement. El bruixot continuava corrent amunt i avall llançant-nos conjurs amb una rapidesa sobrehumana i sobreamericana. Jo, frustrat, vaig agafar un roc i li vaig llançar, però en Tziguatanejo la va esquivar molt fàcilment.

Suposo que vaig tenir sort, o aquell dia estava inspirat, o Déu sempre està de part dels bons (i dels americans); el roc que havia llançat va petar contra la paret de volcà que tenia just a darrera el bruixot, impactant en un punt inestable que va provocar una esllavissada de rocs que van mig enterrar al bruixot...i a l’Amanda, que jeia malferida al seu costat!!

El bruixot malvat va desaparèixer en un portal màgic que va convocar; segur que tornaríem a tenir noticies seves. Nosaltres vam córrer a desenterrar l’Amanda, que amb les seves dots d’escapista havia aconseguit esquivar la major part de l’impacte de les pedres i salvar-se en l’últim moment!

Després de que la senyoreta Hughes recuperés el coneixement, vam iniciar el camí cap a Quito per a que tornés a casa. Nosaltres ens vam trobar amb més aventures, però això és una altra història...

Anònim ha dit...

Estàvem tots a la sala d’estar, en Tom llegint les tires còmiques del diari, l’Antonio llegia diaris europeus, en Juliàn intentava entonar una melodia amb la guitarra, en Tyler Durden, l’últim fitxatge de l’Aeon, un detectiu de la I.D.A., assaltant el moble bar, ‘secret’. I jo llegia una revista de l’actualitat d’aquest ‘curiós’ país. En un moment determinat va entrar en Jeffrey, el majordom, anunciant que el senyor Anthony, ‘The Great Anthony’, ens havia vingut a veure. Anthony ens va saludar, i ens demanà que investiguéssim una dona que no feia molt que s’havia instal·lat a la ciutat, i que es feia anomenar Madame Zahoria. Madame Zahoria, explicà Anthony, era una estrangera de l’europa de l’est, que es dedicava a enganyar la gent amb, el tarot, la bona ventura i parlar amb els morts, donant falses esperances als clients i que si us plau, demostréssim que era una farsant. Però em semblava que a l’il·lusionista, el que realment el molestava és que li tragués la clientela.

Vàrem accedir a fer-hi una ullada, Anthony, havia concertat una cita per nosaltres, l’endemà, a la nit. I l’endemà ens presentarem, Madame Zahoria, regentava una petita botiga, d’articles d’ocultisme. Al trucar ens va obrir una dona jove, vestida d’una manera que em recordava a alguns dels egipcians que hi havia al circ on vaig néixer. Es presentà com a Madame Zahoria, i ens feu passar a la part posterior del seu negoci, a on hi havia sentada una venerable anciana amb un gosset, que es va presentar com a Gladys Gonzalez i que volia parlar amb el seu difunt marit. Va començar la sessió i ens agafarem de les mans i aclucant els ulls. Vaig sentir que l’habitació es tornà mes freda, i una veu masculina i no d’aquest món sorgí de la gola de Madame Zahoria!.

La veu es presentà com a un arqueòleg, un tal Hughes i que era un explorador que havien anat a Quito, l’Equador, on havien trobat rastres d’una antiga religió que es creia desapareguda, i es dirigiren amb un explorador local, cap a una regió de la selva a la falda d’un volcà. En el camí foren assaltats i presos, i acabà en un altar essent sacrificat.

Amb aquestes que l’anciana s’aixecà, i amb una veu diferent, i traient-se la disfressa, i mostrant una aparença d’una dona de la meitat de la seva edat. Digué que sabiem massa i que havíem d’ésser eliminats, traient una fulla d’obsidiana i llançant seguidament una bola de foc, malferint-nos i matant a Madame Zahoria. Tyler tragué la seva Thompson, i començar a disparar, i entre en Juliàn, en Tom i jo la vàrem reduir, no sense causar un gran incendi, que van haver de venir els bombers a apagar-lo. Vàrem entregar la dona, a la policia i la van portar a l’hospital, tornàrem a la mansió i vam descansar.

L’endemà per treure’n una mica més l’entrellat d’aquest tèrbol assumpte, l’Antonio, en Tyler i jo, anàrem a la universitat, on confirmaren la historia, el professor Hughes, marxà feia temps cap a l’Equador, amb la seva filla, una tal Susan, i que havia trobat unes peces estranyes, unes estàtues de jade, d’un rat-penat. Semblava ser una religió que com a divinitat principal tenien a la deessa de la mort, personificada en un rat-penat, aquesta demanava sacrificis de sang, en dates molt senyalades, com per exemple un eclipsi, i faltaven quatre dies!

En Juliàn i en Tom es dirigiren a la botiga, però no trobarem res. Al tornar a vam compartir la informació, i anàrem a l’hospital a interrogar la dona que ens atacà, però havia posat fi a la seva vida per tal de no l’interroguéssim.

Tornarem una altra vegada a la mansió per preparar la nostra marxa, i sortirem en el moment just en el moment que l’Antonio arribava de Boston, d’unes conferències.
Ràpidament, arribarem a l’aeroport, on gràcies a l’Antonio vam podem marxar llogant un avió, armat que en Juliàn pilotà. Ja estàvem de viatge, quan dos antics biplans ens atacaren, en Juliàn no tingué cap problema, per ‘torejar-los’ com sol dir ell. En Tyler tragué el cap i la Thompson per la finestra i els comença a disparar, jo em vaig col·locar al seient de l’artilleria, i tot i que no estava molt familiaritzada amb aquella arma, però em Tom em donava moral, abatent un avió. Quan vam descobrir, que a sota d’una de les caixes de municions hi havia una bomba, a punt d’esclatar en Julian va venir corrents, i va deixar en Tyler pilotant, jo no podia disparar perqué no tenia bales, i la resta de municions es trobaven sota la bomba. En Juliàn va desactivar la bomba, i ja sentíem les bales de l’altre avió perforant el casc, en Tom va carregar la metralladora i l’Antonio, va agafar la dinamita i la va llençar, amb un dels seus estranys poders contra el biplà que estava a darrera nostre, acabant amb ell.

Vam arribar a Quito, en Tyler i en Juliàn, van anar a buscar allotjament, l’Antonio, en Tom i jo, fórem de nit a ‘El Gato Negro’, o algun nom semblant, que ens havien informat que hi havia exploradors que ens guiessin fins a la falda del volcà. Allí vam trobar en Pedro Rojo i en Juan Pena, però ens decantàrem per en Juan Pena, per el marge de temps amb que comptàvem, i ens inspirava més confiança que l’altre individu.

I teníem raó, perqué tan sols sortir en Pedro Rojo i dos sequaços ens van emboscar per robar-nos, pobrets quasi em van fer llàstima, quasi.

L’endemà a trenc d’alba, ens esperava en Juan Pena, amb un camió que havia vist millors temps, però tampoc creia que podíem ser molt exigents. Muntarem al camió, i a mitja jornada, en un zona una mica escarpada, es va espatllar. Sort de’n Juliàn que el pogué reparar, però perdérem molt de temps. Arribarem a un punt on l’ús del camió no fou possible, i continuarem a peu. En Tyler, entossudit a portar dinamita, va comprar un ase, per alleugerir el pes, però no es volgué moure, no podia assegurar qui era més tossut.

Després d’hores per jungla, vaig notar algunes presències que ens envoltaven, i així va ser, unes quantes desenes de salvatges indígenes, ens atacaren, però no foren rivals a la nostra alçada. Arribarem a la falda del volcà i després d’un ascens complicat, trobarem la cova on s’amagava el culte d’aquests salvatges.

Vam entrar, arribant a una sala on tot de cristalls penjaven del sostre, amb un sarcòfag en el seu centre, Tyler el provà d’obrir, però saltaren unes quantes trampes, i els cristalls ens caigueren a sobre. Per afegir-hi dos rat-penat gegants que estaven dormint, ens atacaren.

Continuàrem endavant, però fou envà, la següent sala hi havia una gran caverna, amb un sacerdot rient amb un cor ensangonat a la seves mans, i la Susan Hughes, morta amb el pit obert!. Un terratrèmol sacsejà la cova i d’un riu de lava que no estava molt lluny sortí una figura d’un gargantuesc rat-penat de magma. I tot s’enfosquí.


Com si d’un somni, es tractés havíem tornat a la botiga de Madame Zahoria, i tots èrem conscients del que passaria a continuació. Madame Zahoria fugí, i la resta saltàrem sobre de ‘l’anciana’, que costà, però no tant com en la visió. Madame Zahoria estava espantada, explicà que mai havia tingut una visió com aquesta, i que era el futur, però que no estava marcat, sinó que fluïa com un riu. Per tant podíem evitar el futur perqué no deixaríem que aquest ocorregués. Corrent vam tornar a casa, a la mansió, descansarem, i la matinada següent, ens presentarem a l’aeroport i tant bon punt baixà del dirigible l’Antonio, ens l’emportarem sense donar explicacions.

Li férem llogar un avió amb pilot , i en Juliàn va falsejar la fulla de ruta, per tal de que no ens interceptessin. Comprovarem que dintre de l’avió tampoc hi havia explosius, i comprarem un paracaigudes per cadascú. Volarem directament fins al volcà on saltarem amb paracaigudes, evitant tots els encontres.

Dintre les coves, anàrem per un camí que no coneixíem, d’on sorgí un cocodril immens que atrapà l’Antonio, i quasi el devorà. Però entre tots el tombàrem, seguirem ràpidament fins a l’entrada de la sala dels rituals, m’esmunyi per una entrada i vaig observar que hi passava. Una seixantena d’indígenes, estaven dintre la sala, i en un altar lligada la Susan, viva, i el sacerdot al seu costat.

Formulàrem un pla, l’Antonio, utilitzaria els seus poders telequinètics per llançar lluny la dinamita, abans en Juliàn hauria carregat d’explosius un del túnel d’accés, i amb l’explosió inicial atraure’ls, i atrapar-los en una segona explosió, a sota de tones de roca. En aquell precís instant, en Tyler, en Tom i jo, aniríem pel segon túnel d’accés, atacant el sacerdot, i salvant a la Susan.

Tot sortí com s’havia planificat, excepte que no poguérem reduir el sacerdot, en l’instant inicial, en Tyler disparava contra els sequaços, que no havien caigut a la trampa. En Juliàn i l’Antonio, es trobarem amb els dos rat-penats gegants que els atacaren molestos per l’explosió. I jo i en Tom atacàvem el sacerdot, aquest feu màgia, semblant a la de l’Antonio. Es tirà algun encanteri a sobre, i alguns a nosaltres, boles de foc, raigs elèctrics... i alguna cosa més que ens feu anar molt lents. Encara que em mogués molt lentament podia predir els seus moviments dels sequaços que anaven a protegir el sacerdot, excepte ell, que només veia la seva estela. Bastant tocats, continuàvem insistint, però en Tom caigué inconscient protegint a la Susan, i al final jo també caigué.

Em despertà el tacte calent, d’una pedra, un despreniment de roques m’havia atrapat, i miraculosament no m’havia aixafat, les males notícies eren que el sacerdot havia fugit. Sense res més a fer sortirem amb la senyoreta Hughes, d’aquell indret, i ens dirigirem cap a Quito, per tornar a casa.