dissabte, 6 de gener de 2007

A tota velocitat...

Fa temps, en els seus inicis... un jove noiet equipat amb un cohet a l'esquena va entrar a formar part de La Segona Mà...

El temps pasa i el noiet ara es tot un jove ple d'energia... Molt aviat... La Segona Mà es trobarà a un antic conegut...

¿Com anirá aquest retrobament?

2 comentaris:

Tom Banner ha dit...

Hola, bon dia! Estava jo llegint la secció de tires còmiques del diari, i va arribar en Toni amb el correu. Resulta que ens enviaven unes invitacions a la propera inauguració de “La Joia de la Corona”, un fabulós i immens zeppelin de luxe creat en un esforç de cooperació internacional (...fins i tot Tarakimo hi havia posat diners!) que faria viatges al voltant el món. Maxwell Mercer, com a filantrop que és, havia col•laborat en el projecte i per això la Aeon rebia les entrades.El vol inaugural sortiria de Chicago, on havia estat construït el zeppelin, i sobrevolaria el llac Michigan en una plàcida i festiva vetllada.

A més, el recinte de la inauguració contaria amb la presència del Circ Ringlinglín, el circ on havia treballat! Tindria la oportunitat de retrobar vells coneguts.

Amb en Toni i l’Amanda vam anar a buscar en Julián, que és el nostre expert en aeronàutica i en coses que volen, però era fora amb la Maria, fent manteniment dels sistemes.

Els 3 vam anar fins al descampat on s’havia establert la festa inaugural. Hi havia una carpa enorme, que contenia el zeppelin, hi havia la carpa del circ, i un munt de firaires que s’havien establert pels voltants donant més ambient festiu a l’aconteixement.

Al fons vam veure un munt de fotògrafs i periodistes fent rotllana, i vam anar a treure el nas. Vam veure que eren 3 figures fent-se fotos: el General Kimo, el seu protegit en Manuel Garcia i...en Johnny!!

En John era un noiet que havia començat a treballar al circ pot abans de que jo marxés. Feia d’home bala i experimentava amb un cohet a propulsió. Ara en John era tot un homenet, el seu nom artístic era "Johnny Speed" i diuen que era força traçut amb el seu cohet.¡I de ben segur que els vils cucs de Tarakimo havien vingut a emplenar la ment del jove i influenciable americà amb idees comunistes i nacionalsocialistes per captar-lo a la seva lliga anticapitalista!

Quan els periodistes van escampar, seguint als tarakimesos, vam poder parlar amb en Johnny, tot un adolescent (sobretot per les mirades que llançava a certes parts de l’anatomia de l’Amanda), i ens va explicar que els tarakimesos havien llançat un repte de velocitat: l’avió d’en Manuel Garcia contra el cohet d’en Johnny. La cursa es faria demà, anat i tornant del centre del llac Michigan.

El circ Ringlinglin va dur a terme la seva actuació, on l’estrella principal era en Johnny Speed. Fins i tot el director de pista va improvisar un número conjunt entre en Johnny i jo, pels vells temps!

Vam acompanyar a en Johnny cap a la inauguració de “La Joia de la Corona”. El zeppelin era realment immens, més gran que qualsevol que haguéssim vist (fins i tot que el “Bismarck” del malvat Rarenz). Vam pujar pel vol inaugural amb la resta de celebritats i polítics. Durant la visita guiada vam poder xerrar amb Charlotte Steele, la inventora-pilot canadenca, que havia col•laborat també amb la creació del zeppelin. Ella semblava bastant interessada en el cohet d’en Johnny (i aquest interessat en...bé...Charlotte és una dona molt femenina...) .

En l’acte central ens vam dirigir tots a la gran sala principal del zeppelin, on s’havien disposat aperitius i una banda tocava.

En Toni desplegava les seves dots seductores italianes davant de qualsevol fèmina que se li poses a tir; jo degustava les diferents delícies que hi havia a les taules (el caviar era bó, però amb ketchup segur que hagués estat millor), i la Charlotte i en Johnny continuaven admirant els seus corresponents objectes de desig...

Amanda va posar de manifest la seva gracilitat en tasques més artístiques, ballant les diferents peces que tocava la orquestra. En una d’aquestes que Manuel Garcia, el sicari hispà del General Kimo, es va apropar per ballar amb ella. Van estar ballant diferentes peces, parlant bastant i força animadament...

En un moment donat, els cambrers van llançar les safates i van treure armes de foc. Un d’ells, va pujar a l’escenari i va demanar calma i que els passatgers anessin dipositant els objectes de valors. ¡En pirates canadencs, que aprofitant que “La Joia de la Corona”sobrevolava la part canadenca del llac Michigan, l’havien assaltat!

Després d’uns moments de confusió, en Toni va ordir un ràpid pla: va crear espontàniament un petit foc per crear el pànic, i vam córrer a reduir els pirates de la sala. En Johnny va sortir amb el seu cohet a intentar desenganxar el zeppelin pirata del nostre, mentre esquivava el foc enemic. L’Amada i en Manuel lluitaven esquena contra esquena contra els pirates (...sembla que aquest parell s’entenen bastant bé...). El general Kimo va despatxar 3 ó 4 pirates sense immutar-se, tan sols amb un ganivet d’untar mantega.

Finalment, vaig noquejar el líder i vam assegurar la sala. Afora, en Johnny continuava desenganxant cables, perseguit per les avionetes pirates. La resta vam córrer a la sala de comandament, la qual els pirates havien pres i hi havia connectat una bomba! En Toni els va llançar un raig de gel i l’Amanda va córrer a tallar els cables del detonador. En Manuel lluitava contra els pirates mentre jo intentava arrancar l’escala d’abordatge dels incursors.

En Johnny no només va aconseguir desenganxar el zeppelin pirata, sinó que a més va causar força estropici a la seva sala de pilotatge, fent que es precipités al llac. A “La Joia de la Corona” vam poder establir el control i reduir als pirates.

L’endemà fins i tot vam sortir en un raconet de la premsa, però no vam tenir tems de llegir-ho perque havíem d’anar a veure la cursa d’en Johnny contra en Manuel.

La cursa va ser molt ajustada, i no va ser fins a l’esprint final que es va acabar imposant el pilot dels tarakimesos.

Vam felicitar a en Johnny pel seu bon paper, doncs tan jove i ja donava guerra a pilots més experimentats. Ens vam acomiadar fins a la propera.

...Amb l’ajuda d’uns inesperats al•liats, havíem aconseguit que uns pirates canadencs malfactors no desbaratessin l’esforç internacional. Segurament tornaríem a sentir parlar dels tarakimesos i d’en Manuel Garcia...

Amanda Szardos ha dit...

Doncs estàvem a la mansió de l’Aeon Society com de costum l’Antonio, en Tom i jo, en Juliàn havia anat a comprar peces per l’avió a Europa amb la Maria. La Natasha encara no havia donat cap senyal des de feia molts de dies i en Tyler havia anat a “investigar” no se què, amb la seva Thompson. La Tercera Mà havia anat cap a orient , i el Sr. Maxwell Mercer i la Primera Mà havien anat a lluitar contra el mal en algun lloc remot del planeta.

I arribaren unes invitacions per la inauguració i el primer viatge de ‘Joia de la Corona’, el zèppelin més gran i luxós mai construït per donar la volta al món, amb capital de tot el mon, que hi havia invertit, per fer-ho possible inclòs Tarakimo!

A les afores de Chicago, en una esplanada, hi havia d’haver lloc la inauguració hi havia també el Circ Ringlinglin, que tenia programada unes actuacions per amenitzar la celebració amb el seu espectacle, on segons en Tom ja hi havia treballat, i també hi havia aquell noi-coet, que no havia acabat de decidir-se per ingressar a l’Aeon, John Drakul es deia si no vaig errada.

Les invitacions eren entrades VIP, i es demanava una ens vàrem mudar bé tant Antonio com jo, i en Tom, en Tom va anar com sempre.

I ens dirigirem amb un taxi, fins a l’esplanada, on hi havia una fira, amb el Circ Ringlinglin de fons i un gran e immens objecte amagat sota una lona d’iguals dimensions. Anant fent un vol per la fira, l’Antonio em va comprar un bola de cotó de sucre, i amb tot de canalla amb globus i gent a donar una volta, era un dia molt agradable per sortir.

I entrarem a l’àrea ja només per persones acreditades, i hi havia una zona, on hi havia el director del circ, davant presentant l’esdeveniment davant un munt de premsa que com a una de les activitats, en Johnny Speed, el nom artístic de John Drakul, faria una cursa amb en Manuel Garcia!, el rival de’n Juliàn.

Van sortir en John i en Manuel i també el general Kimo! Quina sorpresa, els quals es van anar fent fotos amb la premsa, per promocionar la imatge de Tarakimo,

Però en Manuel Garcia, només l’havia vist de lluny a Londres, ( quan en Julian va sobreviure miraculosament a l’accident ), i amb màscara. I ara que el veia sense màscara, doncs la veritat el trobava atractiu, molt atractiu. Doncs quan el general Kimo se’n va cansar van marxar emportant-se en Manuel. Llavors va sortir el president de l’empresa que havia construït el dirigible, que una de les persones que ho havia fet possible era la Charlotte Steele, que va aparèixer seguidament i va anar contestant algunes preguntes de la premsa.

Ens vam atansar a parlar amb en John, i aquest estava content de veuren’s una altra vegada, sobretot a en Tom, encara que en John semblava més interessat amb la visió a trenta centímetres per sota la meva cara. Quan la Charlotte va acabar amb la premsa se’ns va afegir, i estava sorpresa per l’aparició de’n Manuel i el general Kimo, creia segurament era una estratagema per rentar la cara de Tarakimo, després del cop d’estat. finançant una bona part del dirigible.




Amb els passis hi havia una actuació de’n John, cosa que també van aprofitar la presència de’n Tom. I el número consistí en rebre l’impacte a tota velocitat de’n John sobre en Tom. La veritat em vaig espantar una mica, perquè en Tom va intentar atrapar en John en el moment de l’impacte però va caure d’esquenes. I la gent aplaudint, l’Antonio i jo ens vam mirar, horroritzats, Aquests yankis estan sonats.

Va passar la tarda i s’acostava l’hora però ens van informar que havíem d’anar de gala, i vam tornar a la mansió per canviar-nos, l’Antonio i en Tom d’esmoquin, Antonio anava elegant com sempre i Tom de gala, no estàvem tant habituats, i jo vaig trobar un bonic vestit de nit de color vermell. I amb taxi vam tornar ràpidament cap a la zona.

Arribà el gran moment, desplegaren mitjançant un joc de politges la lona caigué i mostra la immensitat del dirigible, la veritat es que era impressionant, seguidament començaren a desfilar totes les autoritats que hi havia allí i pujaren al dirigible, nosaltres anàrem seguidament, i ens separaren en grups i ens ensenyaren l’interior de l’estructura i explicacions de com funcionava. I arribàrem a un gran saló, amb unes taules de canapès, una banda de jazz al fons

Arribarem a una gran sala de ball, on acabava confluint tota la multitud, i no molt després també veiérem arribar el general Kimo i en Manuel Garcia. El dirigible, s’enlairà i una vegada ja a l’aire, els cambrers anaren servint begudes, no alcohòliques, però a la que vàrem passar per la part canadenca del llac Michigan, van començar a treure ampolles de cava i licors. El que ha de fer la gent per poder beure en aquest país, cada vegada els comprenc menys.

La banda de jazz comença a tocar amb una cantant, i em vaig posar a ballar, i a disfrutar. Estava abstreta ballant, quan em vaig adonar que estava ballant amb en Manuel Garcia i era tot un cavaller. Encisador, amable, humil, atent... La seva carisma i encant irresistible em van atrapar. Estàvem ballant enmig de tothom, la gent ens observava amb enveja, i alguns dels periodistes ens feien fotos. Em feia sentir com una estrella de cine, m’hagués agradat que aquells instants haguessin durat eternament.

No estava molt pendent del que feien la resta, em sembla que en Tom assaltava, els canapès, i l’Antonio intentava lligar-se a alguna pubilla rica i guapa, en John conversava amb la Charlotte interessada en el coet que duia a l’esquena, i el general Kimo, estava conversant amb alguns homes de negocis amb un whisky i un havà.

El ball continuà fins que es sentí un tret. Un dels cambrers havia disparat a l’aire i en aquell instant tots tragueren armes, armes curtes i metralladores. Un d’ells, el capitost, pujà a sobre de l’escenari, i va ordenar a tots els assistents que donessin tot el que portaven i que havien col·locat explosius en el dirigible per assegurar-se la nostra cooperació, per si les armes no eren suficientment coercitives. Mein gott! Eren uns lladres que assaltaven el dirigible.

Un d’ells anava passant amb un sac obert, i quan em va veure es va atansar cap a mi. En Manuel, en veure-ho, va deixar anar la dona amb la que estava ballant i es va posar al meu davant per protegir-me! Ah, que galant! Tant de bo hi hagués un home així a la Segona Mà.

Mentrestant l’Antonio, va crear un foc per crear una distracció, la gent s’apartava, i els lladres es van sorprendre d’aquest imprevist. No vam necessitar més. En Manuel, li va etzibar un cop de genoll al que tenia davant fent cruixir la seva esquena, i caient en rodó, i saltà a sobre del de l’escenari. En Tom també hi anà, l’Antonio li donava de bufetades a un que li tenia ganes, el general Kimo feu punteria amb ganivets i jo vaig donar-li una puntada de peu al que amenaçava l’Antonio fent-lo caure i deixant-lo fora de combat.

El combat va durar poc més, amb la sort de que tots els assistents es van tirar al terra una vegada va començar la batussa. Un dels lladres intentava fugir, i en John va posar en marxa el seu coet atropellant-lo. I sortí a fora a veure com estava la cosa, a sota ‘La Joia de la corona’, s’hi havia enganxat un dirigible de color negre amb una calavera blanca, pirates de l’aire, i un parell d’avions. Hi havia cables que unien els dos dirigibles i una passarel·la. Després d’anar esquivant els dos avions, va entrar a dintre del dirigible pirata i començà a causar molta trencadissa.

Ja havíem enllestit tots el pirates, quan en Manuel, sortí disparat cap a la sala de control, amb l’Antonio i jo al seu darrera, i en Tom una mica més enllà. En el camí trobarem tots els cambrers a terra, però vam continuar endavant. Al arribar a la cabina, en Manuel va esbotzar la porta amb un fort cop. On hi havia cinc pirates, sorpresos, amb un detonador, i un forat, pel qual ells accedien al dirigible. Al arribar em vaig fixar a on eren el cablejat que sortia del detonador, i l’Antonio, els hi va llençar un raig de gebre que en va tombar a dos. En Manuel va passar entre els tres que quedaven i es va plantar a defensar el detonador. Quin home! Però rebent uns quants trets. Jo vaig saltar i arrancar els cables del detonador convertint-lo en una eina inútil. I entre en Manuel, jo i inclòs l’Antonio, vam reduir a pinyes els tres que quedaven. Mentre que grinyolava tot, en Tom va esbotzar la passarel·la al veure que l’altre dirigible es començava a moure i a cremar.

Del dirigible dels pirates, va sorgir una figura, en John, que entrava a la cabina on érem. Donant gràcies que ja s’havia acabat tot, els cambrers estaven bé tan sols inconscients. Però em vaig atansar a veure com estava de ferit en Manuel! Estava preocupada per ell, però només tenia unes quantes ferides lleus, gràcies a Déu. Al tornar a la sala de ball el general Kimo, se’ l va emportar.

L’endemà a la cursa va ser bastant lleugera, potser per tot el que havia passat la nit anterior, en Manuel i en John van sortir i en el primer tram anaven a la mateixa alçada i al fer la volta també, però en la recta final en Manuel va guanyar, i em vaig alegrar per ell. Poc després va haver de marxar, i ens despedirem.

Tinc moltes ganes de tornar-lo a veure i sentir-lo a prop meu, tant aviat com pugui, tenim moltes coses en comú. No se que em passa però no puc deixar de pensar en ell.