dissabte, 23 de desembre de 2006

La recerca de la piràmide dels malsons...

La Segona Mà s'endinsarà al més profund d'una de les zones més inóspites i inexplorades del món en recerca d'una piràmide oblidada pels anys i per la jungla...

I un cop arribin a lloc... s'adonarán que no serà tan fàcil com es pensaven...

3 comentaris:

Tom Banner ha dit...

Ei, Hola, que tal? Doncs tornàvem de les jungles centroamericanes de salvar al món i a la senyoreta Hughes de la resurrecció de la deessa rat-penat, quan a l’aeroport de Quito vam rebre un telegrama d’en Maxwell.

Resulta que feia una setmana, els nois de la Tercera Mà (amb la col•laboració d’en Toni) havien interceptat el Zeppelin “Nietzche” que anava direcció Nova York carregat de zombies raros amb un gas raro que convertia a la gent en zombie. Doncs bé, les investigacions de la Aeon Society havien descobert que el gas raro l’havien tret d’una piràmide rara que hi havia perduda pel mig de l’Amazones i que nosaltres, la Segona Mà, havíem de fer alguna cosa per evitar que algun gamarús tornés a enviar direcció Nova York un zeppelin carregat de zombies raros amb un gas raro que convertia a la gent en zombie. A més, una expedició Tarakimesa també estava buscant la piràmide, així que havíem d’anar amb compte.

En Tyler, amb els pocs recursos que hi havia per allí, va aconseguir determinar la zona on més o menys podria estar la ubicació de la piràmide. Vam repostar fuel i vam dirigir-nos cap a la població amb pista d’aterratge més propera a aquella zona.

Un cop aterrats, va sortir a rebre’ns el pare Wesson, un missioner que predicava les sàbies i americanes paraules de la Bíblia entre els indígenes ignorants i comunistes de l’Amazones. Li vam explicar que buscàvem restes arqueològiques antigues, i ens va explicar que d’això ens sabrien els indígenes que vivien riu amunt, que tenien supersticions de que abans els seus avantpassats vivien bosc endins però un gran mal els va fer fugir i van acabar al costat de l’Amazones perquè el riu és vida. Escoltant aquestes sàbies paraules, vaig decidir emplenar una cantimplora d’aigua de l’Amazones, convençut de que l’aigua seria capaç de purificar el gas de la piràmide.

Vam remuntar el riu amb una barca, fent nit a la riba. Vam conèixer de ben a prop la fauna local, i en Toni em va fer notar que no totes les serps són verinoses, algunes se t’enrosquen al voltant i t’intenten estrangular.

Al final, vam arribar al poblet dels indígenes...i estava molt tranquil. El vam registrar i no quedava ningú! Hi havia signes de violència i en Tyler trobava un rastre d’una vintena de botes militars. Tarakimesos!

Vam seguir el rastre i vam trobar la piràmide...on hi treballaven un grup d’indígenes esclavitzats...i un campament amb un munt de soldats Tarakimesos...i el “Bismarck”, l’enorme zèppelin-fortalesa mòbil amb canons antiaeris i rampa d’aterratge amb esquadró propi d’avions, propietat d’en Rarenz, al•liat dels Tarakimesos!

La cosa pintava complicada...

Tom Banner ha dit...

Doncs si, els tarakimesos havien muntat un bon desplegament, un munt de soldats tarakimesos amb màscares anti gas obligava als natius a cavar en buscar del gas zombificador, canalitzant-lo i emmagatzemant-lo en dipòsits especials al “Bismarck”. Els indis quedaven infectats en el procés, però els tarakimesos ho sabien i els empresonaven per analitzar-los.

En Julián i en Toni van tramar un pla astut i vam portar-lo a cap: vam interceptar una patrulla tarakimesa que s’endinsava en la jungla i vam atacar-los. Tot i que portaven armament estrany (llançaflames, pals atordidors, etc...) vam aconseguir reduir-los sense crear massa aldarull.

Ens vam posar els seus uniformes i màscares i en Toni, que parla tarakimes en la intimitat, es va fer passar pel cap de patrulla, i així ens vam poder infiltrar en l’entramat nacionalsocialista dels malvats tarakimesos. Vam poder voltar pel campament, descobrint que en Topo, el malvat cavador, ajudava als tarakimesos en la prospecció per trobar bosses de gas. Vam pujar al Bismarck, voltant per part d’alguns dels seus nivells, i vam descobrir que en un laboratori de biogenètica comunista hi havia en Cobra, que també col•laborava amb els tarakimesos! Però la meva sorpresa va ser majúscula quan hi vaig trobar...el Dr. Slater!

El Dr. Slater és un adorable i simpàtic vellet amb el qual vaig entaular amistat feia anys, quan vaig estar a l’exèrcit. Ell era un bon home i un autèntic patriota, mai treballaria pels tarakimesos!

Vaig explicar les novetats a la resta. En Tyler va falsificar una fulla d’ordres per poder anar a les cambres del doctor durant la nit i poder parlar amb ell. Em va reconèixer desseguida (tot i que no recordava el meu nom de pila; cosa de l’edat) i ens va explicar que tenien retinguda a la seva filla en els calabossos del Bismarck per obligar-lo a treballar per a ells. Nosaltres el vam tranquil•litzar; érem allí per arreglar les coses, però necessitàvem que el bon doctor ens expliques com neutralitzar el gas per evitar una catàstrofe mundial i americana! Ens va explicar com sabotejar l’instal•lació per anul•lar el gas i vam quedar que tornaríem l’endemà.

Durant tota la nit, vam unir les nostres intel•ligències i les nostres voluntats per a traçar un brillant i astutíssim pla de fuga que ens permetés sabotejar el gas, alliberar el doctor, la seva filla, acabar amb els soldats i destruir el Bismarck.

Com que no vam aconseguir traçar-lo, ens vam centrar en els 3 primers objectius.

A base de falsificar ordres, una cronometrada fulla de ruta i un xic de sort, vam aconseguir els nostres objectius, fugint amb avionetes del Bismarck sense aixecar sospites i tornant al nostre avió, rumb als Estats Units.


Un cop més, vam demostrar que la intel•ligència que ens havia inculcat el bon sistema educatiu capitalista americà ens havia permès superar amb astúcia i discreció les barroeres cadenes de comandament i les infrastructures marcials dels malvats i opressors països com Tarakimo.

Amanda Szardos ha dit...

Havíem tornat amb la Susan Hughes, a Quito, per retornar cap a Chicago, i poder descansar, que ens ho havíem guanyat. Quan rebérem un telegrama del Sr. Maxwell Mercer.

No feia molt, la Tercerà Mà, amb l’Antonio, havien frustrat el pla de convertir en zombis, la població de New York, del capità del ‘Nietzsche’, un dirigible alemany. Encara que sembli surrealista i una pel·lícula de cinema mut. Però quan un dels teus companys llança llampecs, a un altre li reboten les bales a la seva pell, i tu mateixa t’acabes barallant amb un arbre que t’intenta devorar, aquestes situacions comencen a semblar quotidianes.

Segons havien pogut descobrir, el dirigible, degut a una tempesta s’havia desviat de la seva ruta, i havia aterrat enmig de la selva brasilera. Cap dels membres de la tripulació o el passatge havia resultat ferit, però havien perdut massa heli, per tornar-se enlairar. No obstant el destí, sol ser capciós, descobriren no molt lluny, d’allí una piràmide d’una cultura precolombina, de la qual sortia un misteriós gas, però l’important és que era més lleuger que l’aire. Enginyaren un sistema per traslladar el gas i emplenar el dirigible, però de tornada, els que havien estat més en contacte, començaren a patir una horrorosa malaltia, on l’infectat acabava dies més tard, morint, i aixecant-se, després! Amb ànsies de convertir més humans, en aquelles coses estranyes i de dominació mundial.

Segons semblava els Tarakimesos, havien interceptat aquesta informació, i enviat una expedició, cap a la piràmide. Tot allò que els aportés mes poder i coneixement era subjecte de saqueig, i per qualsevol mitjà havíem d’evitar que disposessin d’aquest gas monstruós, només una ment malaltissa voldria utilitzar-lo com a arma.

En Tyler, amb les indicacions, que havíem rebut, aconseguí situar una possible localització de la piràmide misteriosa, emplenarem el dipòsit, i en Juliàn ens portà el més ràpid possible, arribarem a una població que divisàrem amb una pista ‘d’aterratge’. Ens sortí a rebre un missioner, americà, que es trobava atenent a la població local, quan l’informarem que buscàvem restes arqueològiques, no en sabia gaire res, però amb algunes llegendes deien que algunes tribus havien fugit de dintre la jungla per establir-se a la riba del riu.

Llogàrem una barca i començarem a remuntar el riu, durant la primera nit, una boa immensa ens atacà, però no fou rival a la nostra alçada. L’endemà continuarem amunt i ens creuarem, amb una altra barca que ens informaren que ja havien visitat els poblats més amunt i tornaven avall. Durant uns quants dies més seguirem amunt, fins que arribarem a l’últim poblet dintre la zona que Tyler havia delimitat

Però en el poblet no hi havia ningú, ni moviment, ni ningú a les cases, buscant una mica, trobàrem impactes d’armes de foc, en Tyler trobà rastres de botes militars que s’endinsaven a la selva. I els seguirem, al cap d’uns quants quilòmetres, hi havia una vall quedant astorats pel que vegèrem.

Una gran ombra es projectava sobre la vall, un immens dirigible que ja havíem vist a Londres, el Bismark de’n Rarenz!, a la vall veiem una piràmide o el que quedava d’ella, ja que sortien uns tubs del seu interior que anaven a una tenda al costat de la piràmide i llavors pujava fins al dirigible. Soldats tarakimesos, amb vestit protector i màscara patrullaven els voltants. Un camp de presoners on hi havia indígenes del poble presoners i semblava sense cap mena de protecció, es trobava al costat de la piràmide i més enllà una altra tenda quasi tan gran com el camp de presoners. Mentre que avions sobrevolaven per sobre nostre, entrant i sortint del dirigible.

Teníem màscares de gas de la Gran Guerra, però potser no eren suficients, així que decidirem assaltar una de les patrulles per diferents raons, entre elles, els mateixos vestits aïllants, eren una forma perfecta de passar desapercebuts. Emboscàrem la patrulla, però en Juliàn trepitjà una branca seca, que els posà sobre avís, i acabarem lluitant, cos a cos sense armes de distància ni de foc. No ens podíem permetre cap forat en els vestits. Un d’ells disparà, i posà en alerta a la base. Acabarem ràpidament amb ells, i ens els enduguèrem, a una petita cova.

Amb molta fortuna trobàrem que tots els uniformes ens anàven bé, així deixarem els cossos en una cova, l’Antonio, que parlava tarakimés, agafà l’uniforme de més rang, i carregarem el sisè membre de la patrulla, per justificar l’alarma de la base. De camí ens trobàrem amb dues patrulles que s’havien unit, i l’Antonio els explicà que una boa, immensa els havia atacat, matant a un dels seus homes. La patrulla ens envià, cap al centre de comandament a informar. Arribarem al campament i entrarem en una tenda petita, que entraven uns tubs i en sortien d’altres per l’altre costat.

El primer que vegèrem era una estranya màquina, per la qual passaven pel seu interior el grans tubs que sortien de la piràmide i entraven al dirigible. Just a la nostra esquerra hi havia una petita garjola on hi havia, del que havia estat un indígena, perqué era de color rosa amb pústules, urpes i ullals prominents, tot ben lligat i inconscient. A la nostra dreta hi havia tres oficials que semblaven d’alta graduació al voltant d’una taula amb papers. L’Antonio s’hi atansà i els explicà la història de la boa, semblà que s’ho empassaren, perqué el següent que li van ordenar es que traslladéssim el mort i al indígena canviat, cap al laboratori del dirigible, donant-li les ordres pertinents.

Pujàrem en un muntacàrregues, ens traslladà fins al dirigible, i passant els controls necessaris, arribarem al laboratori, on només entrar veiérem alguns científics i en Cobra! Havia desaparegut des del seu intent de formar una secta d’adoradors a Paris. Ara treballava amb els tarakimesos! Ordenà que poséssim el canviat en una minúscula gàbia, on n’hi havia moltes més al seu voltant, plenes també de canviats xisclant i cridant en uns estrany idioma, i el mort en el dipòsit, que hi havia al costat. Els dipositàrem, i al passar, pel costat d’un dels científics, en Tom el reconegué com al professor James R. Slater, que estava disseccionant un dels canviats.

Sortírem del laboratori, i en Tom ens comentà que el coneixia, era un científic americà, i que no podia ser dels dolents! Definició de’n Tom dels tarakimesos, però creia que tenia rao, pel que en sabíem de’n Cobra, era que tenia poders mesmèrics i de control mental. En Juliàn, va afegir que aquell laboratori li recordava molt a un que havia vist, de recerca genètica a la capital de Tarakimo, quan hi va ésser amb l’Aerial Circus.

Segons l’Antonio que entenia les ordres, havíem de tornar a baix i fer guàrdia a la piràmide, abans de tornar, en Tyler intentà deduir per on circulaven els tubs que entraven al dirigible, tot i que no tingué molta sort, si que estava clar on anàven, als dos grans dipòsits que es trobaven a banda i banda del dirigible.

Baixàrem, i al entrar al que restava de la piràmide vegèrem una escena horrorosa, com esclaus, els indígenes treballaven picant les restes de la piràmide, una vegada colpejaven una pedra, una mica de gas s’escolava, per les esquerdes. Uns grans ventiladors col·locats a l’entrada dels tubs a sobre nostre, enviaven el gas cap a la tenda on el redirigien cap dirigible. Si algun dels indígenes afluixava, un dels guàrdies l’estomacava de mala manera, i donant ordres, hi havia una figura baixeta i robusta, i Mein Gott!, l’Home-Talp!, feia molt de temps que no el vèiem. Suposo que al esser expert en excavacions i geologia, el feia l’individu adequat per aquesta feina. Passarem les dues hores de la guàrdia, fent veure que vigilàvem, m’estava aguantant a dures penes les ganes de partir caps, allò era inhumà! Quin tipus de gent es pensaven que eren aquests miserables tarakimesos.

Ens vingueren a rellevar, i poguérem sortir d’aquell lloc infernal, abans de la propera guàrdia, teníem temps lliure, així que aprofitarem per anar al dirigible i ens moguérem a la ‘nostra’ habitació. Passàrem per una zona de descontaminació i entrarem a l’habitació que estava assignada a la patrulla que havíem substituït. Tocava hora del ranxo, però no tots podíem deambular sense el vestit, en la zona segura. En Juliàn era famós a tot Tarakimo, en Tom famós a la seva manera, i jo al ser una dona que no passo precisament desapercebuda, i l’exèrcit tarakimés no era conegut per la seva igualtat entre sexes. S’aventuraren en Tyler, que de moment era desconegut pels enemics de l’Aeon Society, i l’Antonio que s’hi va arriscar.

Es mesclaren entre els soldats de menys rang, i l’Antonio, els tragué informació d’on es trobava el científic, també descobrí que aviat marxarien, en un parell de dies. Així que calia moure’s ràpid. Quan tornaren explicaren tot el que fins llavors havien descobert, en Tom volgué anar a parlar amb el seu conegut i en Tyler falsificà unes ordres, per tal de permetre’ls arribar, marxaren amb en Tom, en Tyler i l’Antonio, en Juliàn i jo no marxàrem per la mateixa raó que abans.

Tyler feu bé la seva feina perqué no hi hagué cap problema per arribar fins a l’habitació, el professor es sorprengué de veure en Tom, i explicà que els tarakimesos havien segrestat la seva filla, i per això col·laborava amb ells. En quan al gas tenia un pla, havia creat una dispositiu que si era substituït, pel de la màquina que redistribuïa el gas aquest es convertiria en inert, però no s’atrevia a fer-ho per no posar en perill la seva filla, que es trobava en el dirigible a la zona de les garjoles. En Tom el convencé que els traurien d’allí l’endemà, i el professor li entregà el dispositiu. Els tres tornaren cap a l’habitació, i ja quasi era hora de la següent guàrdia.

Baixarem a la tenda, de comandament, els oficials assignaren al nostre grup un soldat, per suplir el que faltava. Sortírem a fora, i l’Antonio, parlà amb ell, segons ens comentà l’Antonio, més tard li havia ordenat que no volia que ningú parlés en les seves patrulles. I començàrem a patrullar per els contorns de la selva, quan ens acostàrem a la petita cova, l’Antonio li ordenà que vigilés des d’un arbre, mentre el soldat perdia el temps, els que no havíem menjat aprofitarem per fer-ho, les provisions estaven al mateix lloc on les havíem deixat.

Una vegada vam acabar, ens vam emportat una mica més de menjar per si de cas, sortirem i recollirem el soldat, entusiasmat amb la seva feina. Vam acabar la guàrdia, i tornàrem a la ‘nostra’ habitació. I ordírem un pla molt astut, el següent dia buscaríem una caixa on hi capiguéssin dues persones. Durant el dia en Tyler falsificà un seguit d’ordres, just en la nostra patrulla, baixarem a la tenda dels oficials. On només l’Antonio pogué entrar, no se que feu, però hipnotitzà i controlà, a l’oficial que ordenà que entréssim, ens situarem a llocs estratègics i quan l’Antonio digué les paraules clau, acabàrem amb els soldats sense fer fressa ni problemes. L’oficial continuava sota el seu control, en Tyler subtituí el dispositiu, i la màquina canvià el seu so de funcionament, el gas començava a ser neutralitzat. Antonio, continuà manipulant la ment de l’oficial, li preguntàrem quins individus es trobaven en aquell moment en l’expedició. Aquest respongué que en Rarenz, en Cobra i l’Home-Talp, vam eliminar els canviats que hi havia a les garjoles, i l’Antonio implantà una suggestió, que en la següent patrulla que vingués després de nosaltres, se l’endugués i acabés amb el sofriment dels pocs indígenes que quedaven, tots ja contaminats i en procés de transformació.

Marxarem amb la caixa, fins a la garjola, a on trobarem la filla del professor, no costà molt, de convèncer-la, que es posés a dintre, pujarem fins a les habitacions del professor i també entrà dintre la caixa, les ordres falsificades de’n Tyler funcionaren de meravella, per superar els innombrables controls que hi havia. Afortunadament, no molt després poguérem evitar un encontre amb en Cobra, que havia aparegut pel passadís segons abans. Arribarem a l’aeroport, del Bismark, deixarem inconscients als mecànics que hi havia de guàrdia. I robarem tres avionetes, que ens dugueren fins al poble on havíem deixat l’avió al arribar a les selves del Brasil. I poguérem finalment tornar a Chicago.